Edició dels set llibres de poemes publicats per Riba en vida, més els dos que va deixar inèdits. Text establert de nou, a la vista de totes les edicions i testimonis. L'edició s'acompanya amb tots aquells textos i passatges d'articles, cartes i anotacions personals en què Riba va comentar els seus poemes.

"La trama mortal" pretende esclarecer la relevancia de Pere Gimferrer (n. 1945) en la recomposición de las tradiciones culturales española y catalana a partir de los años sesenta. Que a día de hoy no exista ningún estudio dedicado a evaluar tanto su trayectoria intelectual como la extensión política de su influencia supone una anomalía que este libro aspira a corregir. Partiendo de sus primeras reseñas cinematográficas en Tarrasa Información en 1962, y llegando hasta su ingreso en la Real Academia Española en 1985, el estudio de las distintas problemáticas abordadas en "La trama mortal" -sociológicas, políticas, históricas y literarias- sirve para dilucidar la importante incidencia de Gimferrer en veinte años de la vida cultural peninsular. La mirada apaisada que este libro ofrece justifica que en sus páginas aparezcan nombres como los de Octavio Paz, Jaime Gil de Biedma, Josep Maria Castellet, Manuel Vázquez Montalbán, Gabriel Ferrater o Antoni Tàpies.

RESUM
L’article revisa la relació entre la poesia de l’escriptor valencià Vicent Andrés Estellés i la ciutat de València, com a centre d’una
particular geografia literària. En funció d’un corpus de textos poètics dels anys cinquanta de l’autor seleccionats, s’observa
l’evolució de la presència d’aquesta ciutat en la poètica estellesiana, que mostra diferents matisos i intensitats. Reculls com Llibre
de meravelles, mostren la diversitat en el tractament de l’espai: els carrers i la ciutat s’associen al desig, acomplert o reprimit,
mentre que els espais interiors també es vinculen a la mort i a l’angoixa. Així mateix, d’aquesta relació entre poesia i ciutat, se
n’analitzen les fonts o la xarxa de què es basteix. El periodisme i el cinema, especialment el darrer, esdevenen els principals
sistemes culturals que conformen una poètica pròpia de l’espai urbà.

Paraules clau: València, Llibre de meravelles, poesia de la ciutat, geografia literària, cinema i literatura, poesia catalana.

ABSTRACT. The city of València in Vicent Andrés Estellés poetry
This article reviews the relationship between the poetry of the Valencian writer Vicent Andrés Estellés and the city of Valencia
as a centre of a certain literary geography. Based on a corpus of the author’s poetic texts selected from the 1950s, we can
see the evolution of Valencia’s presence, with its different nuances and intensities, in Estellés’ poetry. Books such as Llibre de
meravelles treat spaces in diverse ways: the streets and the city itself are associated with fulfilled or repressed desire, while
interior spaces are linked to death and anxiety. Likewise, the sources of this relationship between poetry and the city, as well
as the network upon which it is built, are also analysed. Thus, journalism and cinema—especially the latter—become the main
cultural systems that comprise the poetry of urban spaces.

Keywords: Valencia, Llibre de meravelles, urban poetry, literary geography, cinema and literature, Catalan poetry.

Hi ha uns mots de Carles Riba que s'han citat sovint en l'establiment de replans i meridians de la història de la literatura catalana. Deia en un text del 1953: «¿Qui farà l'estudi documentat, fonamental, del que ha canviat en la lírica catalana a partir de La paraula en el vent?». Com és sabut, el juny del 1914 Josep Carner va publicar La paraula en el vent. Aquell mateix any, pel gener, havia aparegut Auques i ventalls, un altre recull important en la trajectòria del poeta. Doncs bé: la fita del 1914, que figura en molts llibres d'història literària catalana, efectivament, com un «canvi», Jordi Marrugat l'ha repensada en el seu darrer llibre: Josep Carner 1914. La poesia catalana al centre de la modernitat europea (2015; Publicacions de l'Abadia de Montserrat). El que Marrugat s'hi proposa és el que avança el títol: raonar que el 1914 és clau no només per a la literatura catalana; que és una data central en la construcció de la poètica postsimbolista europea que començava a germinar -i d'aquí, doncs, que la literatura catalana, amb Carner com a punt de referència en aquests anys, sigui al centre de la modernitat al·ludida.

La col·lecció «Joan Lluís Vives», impulsada per Presses Universitaires de Perpig-nan, va dedicar el 2018 dos volums a la poesia catalana del segle xx: una edició crítica acompanyada d'un estudi d'Eusebi Ayensa i Prat de la Faula d'Orfeu de Josep Sebastià Pons, i una traducció del Llibre d'amic de Joan Vinyoli, presentat al Col·loqui de tardor 2018 de la Càtedra Joan Vinyoli, al qual dedicarem aquestes ratlles.

Résumé

Cette thèse a pour objet la recension, la description et l'analyse de la poésie visuelle de Joan Brossa (1919-1998), considéré comme l'un des grands représentants de la poésie expérimentale de la deuxième moitié du XXe siècle. Combinant les techniques des arts plastiques et de la littérature, ce corpus constitue une forme d’expression spécifique, difficile à définir et à circonscrire, mais qui occupe une place centrale dans l’œuvre du poète.
La poésie visuelle s’inscrit dans l'évolution de la poésie d'avant-garde, du début du XXe siècle à l'art contemporain. C’est en retraçant cette histoire que nous pourrons justifier la méthode et les critères retenus pour établir le catalogue qui comprend plus d'un millier d'œuvres. Nous serons alors en mesure de proposer une définition du poème visuel, qu’il se présente de manière isolée, ou dans les recueils pour lesquels Brossa les a conçus à l'origine.
Etant dépourvu de texte, le poème visuel peut-il s’expliquer par son contexte ? Rien n’est moins sûr, car ici le contexte est un matériau prélevé directement sur le « réel sociologique », pour parler avec les Nouveaux Réalistes parisiens, dont les préoccupations sont très proches de celles du poète catalan. L’examen de son œuvre visuelle permet ainsi d’éclairer sa poétique dans son ensemble. Pour Brossa, la poésie n'est pas ou n’est plus exclusivement littéraire. Son objectif principal, tant comme écrivain que comme plasticien, est d'observer la réalité avec la réalité, de l'avoir entre les mains, et de la présenter sur le papier d'une manière non pas neutre, mais retenue, afin de donner au regardeur le loisir d'entrer en scène : la page est un cadre qui ne fournit nul cadrage.


Abstract


This PhD dissertation is dedicated to the review, the description and the analysis of the visual poetry of Joan Brossa (1919-1998), who is considered one of the most representative figures of the experimental poetry movement of the second half of the 20th century. This corpus combining fine arts and literature techniques is a unique form of expression which is hard to define and circumscribe, but which is central to the work of the poet.
Visual poetry is an integral part of the evolution of avant-garde poetry, from the early 20th century to contemporary art. Tracing this history allows us to justify the method and the criteria chosen to establish the catalogue of over a thousand works. This leads us to offering a definition of the visual poem, whether presented in isolation or within the collections of poems Brossa originally created them for.
Deprived of a text, can the visual poem be explained through its context? Nothing is less certain because in this case the context is some material directly removed from the “sociological real”, to refer to the New Realists in Paris whose concerns were very similar to the Catalan poet’s. Examining his visual works therefore sheds light on his poetry as a whole. According to Brossa, poetry is not, or no longer is, exclusively literary. His main objective, as a writer and as an artist, is to observe reality with reality, to hold it in his hands and to present it on paper in a way that is not neutral but controlled in order to allow the beholder to enter the scene: the page is a frame with no framing.

Amb motiu de la commemoració dels trenta anys de la mort de J. V. Foix, la Càtedra Màrius Torres i la Fundació que porta el nom del poeta, amb la col·laboració del diari Ara, han volgut recuperar, en facsímil, les Nadales (1948-1958), els Caps d’Any (1960-1972) i els Natalicis (1973-1876) originals amb què el poeta obsequiava els seus amics per aquelles festes. Els plecs, amb els textos i les il·lustracions de Dalí, Miró, Mompou, Obiols, Guinovart, Ponç, etc., van encartats dins una carpeta que conté, a més, un CD amb els textos recitats pel poeta mateix i un estudi introductori de Jordi Cerdà Subirachs.

Desembre 2012 · Quadern 63 Enguany el poeta, traductor i home de lletres Miquel Desclot (Barcelona, 1952) celebra el seu seixantè aniversari. Els seus conveïns de Castellar del Vallès, junt amb amics i coneguts, han organitzat diversos actes d'homenatge per commemorar i reivindicar la seva extensa obra, variada però complementària, que passa per la traducció, la literatura infantil i l'obra per a adults. El filòleg Òscar Rocabert analitza per a Quadern l'obra poètica per a adults de Desclot, tant pel que fa als orígens i significació dins el context històric, com per l'anàlisi dels llibres que la integren. L'extensió i profunditat del treball de Rocabert ens obliga a dividir-lo en dos números. En aquest primer repassem la formació de Desclot com a escriptor i els seus primers quatre llibres publicats. D'entrada, cal fer una objecció al tema d'aquest article, i és el fet que el mateix Desclot no vol fer distinció entre la seva poesia anomenada convencional (un terme ben antipàtic) i la seva poesia per a infants. Cal que pensem que Miquel Desclot té, en certa mesura, una concepció molt integradora de poesia, art i música, i que sovint manifesta que l'objecte de les seves obsessions literàries és, per sobre de tot, la paraula. És a dir, que la paraula feta música, això és, la poesia, és l'únic que importa en darrer terme. Ens proposem de parlar d'aquests llibres: Ira és trista passió, Viatge perillós..., Cançons de la lluna al barret, Juvenília, Auques i espantalls, El llevant bufa a ponent, Com si de sempre, i finalment Fantasies, variacions i fuga. Ira és tista passió fou publicat a Barcelona el 1971 per la Parròquia de Sant Medir, ja que el llibre havia guanyat el Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits d'aquell any. Cal convenir, juntament amb Desclot mateix, que aquest llibre és un recull de provatures, de camins encetats, molts dels quals acaben en aquest llibre o en Viatge perillós... sense cap mena de continuïtat. Són poemes que busquen una novetat respecte de la poesia social dels anys seixanta, tot i que en conserven, en alguns moments, l'actitud de combat, sobretot nacional, que no està renyida amb la poesia, tal com demostra una bona part de l'obra de Joan Brossa. Cal dir que, amb la publicació d'aquest llibre, Desclot s'estrena com a figura de l'anomenada nova poesia catalana. Entra en la nòmina de poetes dels setanta. Una generació formada, segons l'estudi La nova poesia catalana de Joaquim Marco i Jaume Pont, per Ramon Pinyol, Maria Mercè Marçal, Xavier Bru de Sala i Miquel de Palol. Un grup de poetes nascuts durant els anys cinquanta, de formació universitària, que van passar la seva adolescència en plena revifalla cultural i identitària de la cultura catalana. Alguns fets importants de l'època van ser la popularització de Serra d'Or, una fortíssima activitat d'edició de discos per part d'Edigsa (entre altres editores), la fundació d'Edicions 62 (que va començar a editar cultura catalana en massa, per fer-ne una gran divulgació, amb edicions de preu popular), i el maig del 68 a París (amb tot el moviment contracultural europeu i nord-americà). Tot aquest ambient produeix en la joventut de Barcelona un anhel de llibertat en molts àmbits: nacional, familiar, sexual, de consciència i, en el cas dels poetes, també llibertat lectora. En aquest sentit, aquests poetes es rebel·len contra una visió "utilitària" de la poesia; d'una utilitat estrictament política i de justícia social. De fet, aquests joves creuen que concebre la poesia en aquests termes pot portar molt sovint a uns resultats de gran càrrega emotiva i política, però de molt poca qualitat i rigor literaris. Aquest punt és cabdal: el canvi que operen és de concepció i de factura: la poesia ja té valor per ella mateixa i, al mateix temps, reclama un bon ofici i una factura acurada a qui l'escriu. És per això que aquests joves es declaren, de bon principi, lectors i admiradors de la poesia de J. V. Foix, i d'allò que Joan Brossa n'hereta com a deixeble directe. Conceptes com la investigació LLETRES La poesia per a adults de Miquel Desclot (1/2) ÒSCAR ROCABERT

Après une brève présentation de l’œuvre poétique de Joan Brossa entre 1950 et 1955, l’article propose une lecture du livre El pedestal són les sabates à l’adresse des candidats à l’Agrégation d’espagnol 2016 (option catalan). L’objet est d’explorer à la fois le langage poétique et la structure du livre, a priori très éloignés de ceux de Em va fer Joan Brossa, et de proposer des outils pour rapprocher ces deux livres fondamentaux de l’œuvre littéraire du poète.

After a short presentation on Joan Brossa’s literary poetry from 1950 to 1955, this paper studies El pedestal són les sabates as a part of the texts for the 2016 Agrégation d’espagnol (Catalan option). Both the poetic language and the book structure are studied thinking about the apparently very different Em va fer Joan Brossa, aiming to provide new ways to compare these two fundamental books.

Aquest article s’interroga sobre la relació entre la imaginació literària, la creació poètica i el suïcidi, a partir de l’obra de dos poetes que es van llevar la vida: el nord-americà Hart Crane i l’argentina Alejandra Pizarnik. Amb el suport teòric d’autors del camp psicoanalític com Vincenzo Marzulli i de crítics literaris com Al Alvarez i Allen Grossman, l’assaig parteix de l’anàlisi del poema «Literatura», de Gabriel Ferrater, per plantejar com en la creació poètica existeix una violència intrínsecament vinculada amb el llenguatge i amb l’intent d’expressar l’inefable. Es tracta d’una violència que, en determinades condicions, es pot girar contra el poeta mateix. L’article explora les diferents maneres com Hart Crane i Alejandra Pizarnik articulen aquesta relació amb la violència de la representació. En el cas de Crane, intentant transcendir-la tot postulant un règim que aboleix la diferència sexual i aspira a una comunicació sense mediacions: l’encontre traumàtic amb la mancança i l’excés es resol mitjançant una solució mística que no suporta ni sosté les exigències de la carn. En el cas de Pizarnik, mitjançant una identificació amb el buit existencial, que deixa la subjectivitat de la poeta exposada a una lògica maligna que redueix el subjecte a un pur objecte lingüístic i, en última instància, articula un desig de mort.

Pel que fa a la càrrega simbòlica de "nuclear", en són exponents el blanc de la neu o, millor encara, la claror del sol, també lluminosa i enlluernadora i, per analogia, la de la ment, a causa de la comprensió de fets o de significats. Encara hi ha un altre sentit per a "nuclear": nucli, entès com centre o matriu o, en el cas de Nuclear, intimitat i interiorització. Mirabete en fa ús de tots tres alhora perquè escriu des del silenci d'una mirada profunda, interior, perquè ens parla dels diferents aspectes del blanc i perquè la llum solar hi és present com a contrapunt de l'ombra o, millor, de les ombres.

This posterfocuses on the rhythmic structure of the hexasyllable verse in a corpus of Catalan ancient poetry (built on A. March’s poems) and Catalan contemporary poetry (built on V. A. Estellés’ poems): the former is extracted from the second part of March decasyllables (struc-tured as 4 plus 6 syllables; total: 2,464 hexasyllables) and the latter from the two hemistichs of Estellés alexandrines (6 plus 6 syllables; total: 2,522 hexasyllables). My first goal is to show that the attested patterns are grounded on general rhythmic constraints thoroughly attested in the literature and that in both corpora the patterns that better satisfy these requirements are preferred and, therefore, are more frequent (on this issue, see, e. g., Golston 1998). A second goal is to analyze whether, beyond the surface variation in the distribution of stress patterns due to the authors’ particular style, there are similarities attributable to the structure of the language or to the universal grammar.

Després d'analitzar en el darrer número de Quadern els primers quatre llibres de poesia per a adults del poeta i traductor Miquel Desclot, el filòleg Òscar Rocabert s'endinsa en l'anàlisi dels anys de consolidació i en la valoració de quina ha estat la seva repercussió dins la literatura catalana. Quatre anys més tard de la publicació de Juvenília, el 1987, Desclot guanya el Premi Pere Quart d'humor i sàtira que convoca l'Ajuntament de Sabadell. El llibre, Auques i espantalls, es publica el mateix any, al novembre. El títol remet directament a Auques i ventalls de Josep Carner, i hi enllaça pel to satíric. Si féssim l'objecció que es tracta d'un llibre menor, en el sentit que no és alta poesia (de fet, poesia lírica), sinó que és un recull de poemes humorístics, caldria que ens preguntéssim dues coses: 1) podem donar menys valor al fet de riure que al fet estètic? 2) què podem esperar d'un poeta que no vol deixar de practicar gairebé cap de les facetes que li ofereix la poesia? Desclot és, per sobre de tot, un humanista. Tot allò que és humà li interessa. I, atès que el fet de riure a partir del joc lingüístic és una de les característiques que ens fa humans enfront dels animals, Desclot no pot estar-se de practicar un dels gèneres més antics: la sàtira. Tot allò que la sàtira té d'higiènic, i de civilitzat, el poeta ho aprofita. I, així, com ha dit més d'una vegada, es venja i es fa passar el mal humor. Hi enceta una tongada de limericks, que és un tipus de poema que es va començar a fer a Anglaterra per tal de ridiculitzar tota mena de personatges, públics i privats. La pràctica del limerick ha estat la principal per a Desclot a l'hora de fer sàtira, i fins i tot n'ha fet un llibre sencer per a infants (Guia poca-solta) i un altre per a adults (Infern poca-solta, inèdit). El llevant bufa a ponent, publicat el 1992, és un llibre de haikus i tankes provocat per la lectura i traducció intensa dels haikus i tankes clàssics japonesos, que ja es practicaven en època medieval. El haiku es preocupa molt pel paisatge i pel moment en què la natura es manifesta. Desclot, en una estada a casa del pintor Valls Areny, a Almajano (Sòria), aprofita el paisatge castellà i comença un llibre que abasta la redacció des de 1983 fins a 1992. Pel que fa a la pràctica poètica, el poeta troba en els haikus tota una font de contenció i de concentració inèdita fins aquell moment en la seva poesia, a la qual només havia aconseguit d'acostar-se amb Cançons de la lluna al barret. Una vegada més, l'adopció de formes poètiques noves permet a Desclot anar uns passos més enllà en el seu procés sense fi de voler poetitzar tot allò que pugui ser poetitzable. En aquest sentit, l'obra de Desclot és una mena d'art total, però sense gens de grandiloqüència. L'amor profund que té per tot allò quotidià li impedeix de ser èpic o tràgic, o d'explicar-nos les seves intimitats més escabroses. És en aquest sentit que el seu fer poètic és civilitzat. A més, vol anar més enllà d'allò que en diem poesia civil. També hi ha lloc per als poemes més propers a Castellar del Vallès, és a dir, a Sant Llorenç del Munt. El contacte de Desclot amb el paisatge de bosc de Castellar ha estat tan intens que li ha permès arribar a cotes metafísiques en poemes que tenen l'origen en la natura. Segueix, així, l'estela del castellarenc Joan Arús, que també va arribar a vincular paisatge amb metafísica. Una tradició, per cert, ben arrelada en la poesia catalana des del temps de la Renaixença. És una poesia que busca d'eliminar el temps, o la sensació del temps, per poder fruir d'un moment La poesia per a adults de Miquel Desclot (2/2) ÒSCAR ROCABERT LLETRES

Cesare Giardini (Bologna 1893-Milano 1970) è stato un poligrafo dagli interessi vari e diversificati e dalla produzione incontenibile: traduttore, scrittore, storico, giornalista, editore. Negli anni '30 e '40 del secolo scorso scrive per «La Stampa» e collabora anche con «La Fiera Letteraria»; traduce dall'inglese, dal francese, dallo spagnolo, dal danese, dall'armeno e dal catalano; gli si devono svariati contributi sulla storia della Francia, in particolare sul periodo successivo alla Rivoluzione e sull'Impero napoleonico; contestualmente, dirige la casa editrice milanese Alpes.

Pere Gimferrer es uno de los creadores más prestigiosos del panorama literario español de las últimas cinco décadas, tanto en lengua española como catalana. En este artículo son analizadas las diversidades modalidades de apropiación de las letras hispánicas medievales (occitanas, catalanas y castellanas) en dos de sus obras más recientes (Alma Venus y El castell de la puresa) con el objetivo de valorar hasta qué punto este legado se ha convertido en núcleo central de su poética reciente.

Dopo la fioritura degli anni '70 e '80, la letteratura catalana vive un periodo di salute come testimonia anche l'attenzione del salone del libro di Torino del 2002 e della Fiera del libro di Francoforte del 2007. Nella poesia contemporanea la pluralità degli stili e dei temi si conserva come «una costante della tradizione poetica catalana», afferma Donatella Siviero curatrice dell’antologia "Parlano le donne. Poetesse catalane del XXI secolo" (tullio pironti editore, 2008). Quindici poetesse viventi, da Montserrat Abelló (1918), alla più giovane Ángels Gregori dell’’85, presenti con cinque testi tratti da un unico libro pubblicato tra il 2001 e il 2007. Le traduzioni, con testo catalano a fronte, sono della stessa Siviero e di Giuseppe Tavani, Costanzo Di Girolamo, Oriana Scarpati, Francesco Ardolino.  Insieme a Susanna Rafart (1962), l’unica della quale è stato tradotto in Italia un libro (Pozzo di neve, Crocetti, 2005), emergono due poetesse nate entrambe nel ’54, Vinyet Panyella e Cèlia Sànchez Mústich. Si distinguono anche i versi di Teresa Pascual (1952), Anna Anguilar-Amat (1962), Maria Josep Escrivà e Gemma Gorga, entrambe del ’68.

Maria Cabrera and Maria Sevilla have played a crucial role in contemporary catalan poetry in recent years. Their writing can be compared because the two poets share an interest for orality and rhythm; transtextuality and queer questioning. This paper attempts to read and analyse some poems in La ciutat cansada by Maria Cabrera and Dents de polpa by Maria Sevilla: the starting point of which will be Jacques Derrida’s concept of distance from his texts on women’s writing.

Tot i que la poesia visual és la part més coneguda de la seva obra poètica, gràcies a les exposicions que s'han anat succeint des del 1971 i fins a l'actualitat més immediata, els veritables tresors romanen a les nombroses caixes de manuscrits originals custodiades pel Centre de Documentació del Museu d'Art Contemporani de Barcelona, uns tresors d'aparença mínima i fràgil, que va compondre principalment entre el 1959 i el 1970. Si bé ha estat més fàcil veure Brossa que no pas llegir-lo (esperem que les reedicions tornin a acostar l'obra literària brossiana als lectors catalans, i l'ocasió del seu centenari sembla que ho ha començat a facilitar), el cert és que l'obra visual també és majoritàriament desconeguda. Probablement la proporció s'apropa als dos terços. L'aparició enguany del catàleg raonat d'aquest continent latent és una notícia excel·lent. Malgrat tot, la comesa d'aquests projectes és més de fixar l'estat d'un arxiu, fet imprescindible per als investigadors, que no pas d'apropar al gran públic els materials autògrafs. Hi ha hagut algunes ocasions aquests

Lluís Solà (Vic, 1940) és membre fundador i director de la revista de poesia Reduccions que es publica regularment des del 1977. És autor i director de teatre. Ha estat professor d'elocució i de literatura dramàtica a l'Institut del Teatre de Barcelona. La seva obra poètica reunida és: De veu en veu, obra poètica I (Editorial Proa, 2001), L'arbre constant, obra poètica II (Editorial Proa, 2003), Al llindar de l'ara, obra poètica III (Editorial Moll, 2010) i Entre bellesa i dolor, obra poètica IV (Edicions 62, 2010). Ha estat guardonat amb el premi Quima Jaume (2001) i amb el Premi Nacional de la Crítica (2002).

Des d’un punt de vista essencialment aplicat, aquest volum parla d’enunciats poètics que es formalitzen per mitjà de diferents codis expressius, de la seva circulació per canals altres que la pàgina impresa i de les transformacions generades per aquests contactes i trànsits. Aquestes interaccions engendren nous productes caracteritzats per la hibridesa més que no pas per la simple addició de llenguatges: productes que desborden els límits del que tradicionalment entenem com a poesia, transformada ara en una altra cosa.
L’etiqueta interdisciplinari s’avé parcialment amb el plantejament general del llibre, tot i que s’hauria d’aplicar amb cautela. En rigor, cal reconèixer que el punt de partida de la majoria dels treballs reunits a Poètiques liminars són els textos literaris, com també és literària l’especialització acadèmica dels autors dels estudis. Tanmateix, tenint en compte les precisions de Mieke Bal, aquí entenem la interdisciplinarietat com una manera «àmplia» de llegir més que no pas com un mètode de producció o anàlisi. Vist així, el concepte no designa l’aplicació al text poètic de metodologies alienes als estudis literaris, culturals i interartístics, sinó més aviat l’exercici d’una mirada atenta als ponts, a les simbiosis i a les zones on nocions com poesia i literatura es desdibuixen.

The relationships between science and poetry are usually examined from three perspectives: the lexicon (the use of scientific vocabulary in poems), the topical point of view (the presence of scientific motifs) and the subjective/authorial bias (the consideration that the fact of the author being a scientist confers scientificity to his literary texts). This article aims to deviate from the examination of the parallels between poetry and science to concentrate on the study of the intersections: in particular, the ways in which science and poetry deal with a) the process of symbolization, b) the development of procedures and c) the idea of creative disorder. The writing of the poet and chemist Angel Terron will be the testing ground for these investigations.