&quot;Un solleric&quot;: una rondalla (o llegenda) de redempció

Tomàs Vibot Railakari

(PDF) "Un solleric": una rondalla (o llegenda) de redempció

"Un solleric": una rondalla (o llegenda) de redempció

Tomàs Vibot Railakari

2018, Jornades d'Estudis Locals

visibility

…

description

6 pages

link

1 file

L'original de la llegenda "Un solleric", recopilada per l'estudiós Antoni Pons Pastor (1888-1976, es troba custodiat a l'Arxiu de la UIB. En aquesta comunicació s'estudien les característiques tipològiques i narratives d'aquest relat, tot posant-la en relació amb la resta del cabal llegendari mallorquí.

91 SOCIETAT, CULTURA I ART «Un solleric»: una rondalla (o llegenda) de redempció Tomàs Vibot Resum L'original de la llegenda "Un solleric", recopilada per l'estudiós Antoni Pons Pastor (1888-1976), es troba custodiat a l'Arxiu de la UIB. En aquesta comunicació s'estudien les característiques tipològiques i narratives d'aquest relat, tot posant-la en relació amb la resta del cabal llegendari mallorquí. 1 Autoria, localització i versions «Un solleric (rondalla)» fou publicada per l'historiador i folk- lorista Antoni Pons Pastor. Va néixer a Palma el 1888. Ingressà al Seminari de Sant Pere de Palma el 1903 i s'ordenà prevere el 1913. De forma autodidàctica, es dedicà a la història, especial- ment a l'edat mitjana de Mallorca. Així mateix, destacà com a lul·lista i fou soci fundador i magister de la Maioricensis Scho- la Lullistica. S'interessà també per la cultura popular, redactà nombrosos escrits de caire religiós i d’apologètica, a la qual era molt afeccionat. Fou col·laborador de L'Aurora i de L'Almu- daina (d'ideologia nacionalista). Així mateix va ser signant del conegut manifest Resposta al missatge dels catalans. Publicà també articles d'investigació a revistes especialitzades com Bo- lletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, Estudios Lulianos, Estudis Universitaris Catalans, Hispania, Sefarad, etc. Va ser també un gran bibliògraf, ja que la seva biblioteca recull edici- ons del segle XIX, algunes del XVIII i de ins mitjan segle XX. Va estudiar magisteri i es dedicà també a l'ensenyament durant molts d'anys. Fou capellà de pobles com Estellencs, el Molinar, la Soledat i Puigpunyent. El text «Un solleric» fou publicat al setmanari Sa Llonja (n. 15), dia 9 de novembre de 1906. Actualment, els dos manuscrits originals (això és, els dos esborranys previs a la publicació) es troben a l'Arxiu Històric de la Universitat de les Illes Balears (Fons Antoni Pons Pastor), que pertany al Servei de Biblioteca i Do- cumentació. Aquest arxiu és relativament modern, atès que el 1988 rebé el primer material, consistent en l'Arxiu de l'Antiga Universitat Lul·liana i en un petit fons de l'orde jesuïta. El 1989 s'hi incorporà l'Arxiu del Cercle d'Obrers Catòlics, que ins aleshores havia romàs al Departament d'Història de la Facultat de Filosoia i Lletres. Aquests dos arxius es dipositaren, de forma provisional, a la biblioteca de l'ediici Ra- mon Llull de la UIB. Antoni Pons Pastor.

92 93 XII JORNADES D’ESTUDIS LOCALS DE SÓLLER I FORNALUTX SOCIETAT, CULTURA I ART El 1990, segons la resolució del Full Oicial de la Universitat del 2 de març, es va destinar un espai a ubi- car-hi «el material i la documentació referent a l'Arxiu històric de la Universitat», a l'ediici Ramon Llull. Aquell mateix any s'hi incorporà l'Arxiu de l'Escola Normal de Magisteri, un arxiu fotogràic i papers diversos de les cases de Son Lledó. Des de 1991 ins a l'actualitat, s'hi ha anat incorporant documentació i material d'arxius públics i privats, procedents bàsicament de donacions i compres particulars: Arxiu de l'Escola Annexa de Magisteri, Arxiu de Miquel Gayà Sitjar, Arxiu de Jaume Rovira (cònsol de l'Uruguai), Arxiu de l'Escola de Treball Social, Arxiu fotogràic d'Antoni Pons, Arxiu de la fàbrica de sabó El Nido, Arxiu d'Antoni Maria Thomàs... 2 Continguts i característiques dels «Manuscrits de rondalles» i de la «2a plagueta de composicions» Al fons Antoni Pons Pastor, dins la Sèrie d'esborranys d'obres i més concretament en la Subsèrie d'esborrany d'obres inèdites o en preparació, es localitzen dues carpetes força interessants amb contingut etnopoètic. La primera, titulada «2a plagueta de composicions», és un quadern amb material divers, sense esborranys ni gaires correccions, acompanyat d’algunes il·lustracions, el que tot plegat du a pensar que l'autor el con- siderava un treball acabat i destinat a un ús propi o compartit en àmbit restringit, o simplement l'esborrany deinitiu destinat a la publicació. No té índex i tant per l'escriptura com per les tintes emprades, els treballs foren redactats al llarg d'un període de temps que va des de 1903 ins a 1906. La contraportada es troba encapçalada per la data 23 de juny de 1905, que, pel que acabam de dir, no indica l'inici del quadern sinó que, pel cap baix, aquest es començà dos anys abans. Just damunt la data, hi ha un poema que diu: «Todo lo bueno que en el libro hallaréis / Dios lo escribió. / Solamente lo malo que encontraréis / lo he escrito yo». La primera pàgina conté el dibuix d'un mico. Per altra banda, hi resta també el bolic «Manuscrits de rondalles», on es troben bona part de les primeres versions dels textos continguts en les plaguetes. Els textos presenten nombroses correccions, practicades durant el primer redactat i a posteriori, fet que s'intueix pels diferents tipus de tintes. Com hem dit, el text «Un solleric (rondalla)» fou publicat al setmanari Sa Llonja (n. 15) dia 9 de novembre de 1906, sota el pseudònim Ll. Poca solta. Presenta, tal com veurem, petites diferències respecte de la ver- sió manuscrita de la plagueta. 3 «Un solleric (rondalla)» Heus aquí el text tal com aparegué publicat el 1906 al setmanari Sa Llonja: No hi ha remey; es sollerichs son es protagonistes de tota escena. Heu de creure y pensá, y pensá y creure, qu’en aquell temps qu’ets ases volaven, hi havia una casa ahont hi sortia pò, y, com es natural en tals casos, tothom li feya barres, y ningú volia habitarhi, per pò de sa pò. Era de lo més ferest, y no era cosa de riure; perque, per estarhi, s’havien de senyá amb sa má esquer- ra, dí aquí som, y encomenarse a·n’es sant més gran y gros del Cel. Un sollerich, que se coneixia que a·n’eslléu no hi veya ossos,y que sabia per quin i es criat l’homo, se’n va tot rebent, y se presenta a·n’es senyó de la casa, y, berret en má, li envést així: — Veam, ¡ke me vuleu duná, y hey keraré, un vespre? Fetes ses oportunes adventencies de lo que feya’l cas, no li poríen treure més que “Vet-les llises”, amb tò envalentonat, y, tirant es capell en terra, perque volia presentarshi com tot un homo. - Nu res– diu ell –ke’s kunversá está per demés; vusté me doni xuya abastament y un kurterò de vi d’akell ke toma, y ki l’ha feta ke l’engrons. Li daren tot lo que’havia demanat, y quant va arribá es vespre, ja va essé partit cap a sa casa de sa pò. Arriba, y’s cap d’un poch comensá a sentí forsa de renou, d’un vent y de s’altre, y venga encendrerse sa fornal, y de cop en sech ja va está tota vermeya; y l’homo, que fá en lloch de perdre es Kirieleyson, com hauria fet qualsevol altre, ja m’ha agafat un bon tros de xuya y ja l’ha aicada dins es foch, es meteix temps que preparava es gaudeamus. Però, mentres tant, sént una veu molt fonda, que diu: —Ay!, ay!, ay!... —¡Miam ki será! –diu ell– ¡Revera creu!... ¡Miam ki será aquest nonengú!... —Ay!... ¡Que caig!... —¡Cau!...— respon ell, girant sa xuya– ¡mal kaiguesses a trossus!... y... ¡pataplum!... cau un corté d’un homo, devora sa xemeneya. Y que me’n dirèu, ell li succehi aquesta endemesa per espay de tres pichs més; y d’aquells trossos d’ho- mo, quant varen essé devora’s foch, se formá un homoniquèu lo més desenfreit qu’hajeu vist may, y tant poca vergonya com cap altres es sol haja escalfat; y’s posá a ballá, per devant es fogons, en tant que’s sollerich el se mirava amb uns uys com a salés. Però, axò no va essè res, no. Llavors comensá aquell homoniquèu a banyarse es dit de saliva, y a muyarlo dins sa cendra, y el torcava pe’sa xuya. Allò com vos podreu pensá, no li passava d’es coll a·n’vall, a-n’essollerich. Y aquell fotimó: tantes me’n digues, sols que no’m feris; y es sollerich, mirantse la feta, mans plega- des, deya per ell meteix: —Sant Cristet des kunvent!... ¡Ja estam en mitj des vall, y no hi ha més remey ke ballá!... ¡Mal viatje ses dones ke fan es pankuit salat!... Y sa mitja busca de fotim, fentne de se seues. —¡Com-es-vet-sa miscla... enmisclada de moru!...¡de teresetes!...¡Ke’n penk ke si no’stás kiet, t’enci- villaré una galtada!... Però, ¡cá!... ell s’homonet no s’aturava de botá y saltá, com si tengués foch dins ses sabates. —¡Pel·la vera-creu!... ¡axò ja's massa, per un tutsol!... – s’escama mi hombre; y li enverga nespla, qu’amb un poch més fa llarch. Però, allò menudó, en vers de queixarse, se gira a n’es sollerich, y li diu: —Germanet, per amor de Deu sia. ¡Deu vos pach la caritat!... Ja havia sèt anys qu’estava en el Purgatori, per una galtada que me vaig atreví a pegá a mon pare i no poría entrá en el Cel que no la m’haguéssen pegada a mi. Y de llavors ensá no hi va havè ja pus pò, a·n’aquella casa... es sollerich l’havia feta fogí més aviat que depressa. ¡De vegades diuen!

94 95 XII JORNADES D’ESTUDIS LOCALS DE SÓLLER I FORNALUTX SOCIETAT, CULTURA I ART 4 Anàlisi i algunes claus simbòliques Un dels primers elements que crida l'atenció d'ambdues versions (escrites totes en català pre-normatiu) és la voluntat de reproduir el dialecte local en els diàlegs (solleric-propietari de la casa; solleric-ànima turmen- tada). Evidentment això ve motivat per un intent d'atorgar veridicitat al relat, tret elemental en les llegendes i no tant en les rondalles. En aquest sentit també és rellevant la inclusió d'un element cabdal de la cultura religiosa sollerica, el Sant Crist del Convent, invocat en un dels moments de més tensió narrativa. Entre la versió publicada i les versions manuscrites s'observen algunes divergències, gairebé totes (cal dir- ho) de caràcter accidental. En primer lloc, s'ha de posar de relleu l'autoria, ambdues amb pseudònim: la publicada, signada per Ll. Poca-solta; i la manuscrita, Modest de sou. Ambdues denominacions foren emprades pel mateix autor en altres publicacions. En segon lloc, es palesen especialment variacions quant a expressions i unitats fraseològiques, usades en general per fer més dinàmiques (i més alcoverianes, si s'escau) el desenvolupament narratiu. Un detall no menor, però, és la no inclusió a la versió publicada de la màxima moral que sí apareix en la versió manuscrita: «Voltros, infants, que teniu poc respecte an es vostros pares, preniu llum de Na Pastora». En darrer lloc, la manera de deixar obert el inal de la versió deinitiva («De vegades, diuen!»), contrasta amb el inal tancat de la versió manuscrita, que coincideix concretament amb la narració de què sembla inspirar-se. Sense cap mena de dubte, «Un solleric» es basa en «Sa Por de Conques», recollida per l’Arxiduc Lluís Sal- vador i publicada en el 1895 al seu volum Rondayes de Mallorca, i per tant coneguda per Antoni Pons Pas- tor. És a dir, sembla que l'autor no va fer un recull oral directe (a més, no n’hi indica la font) sinó que més bé en pren l'argument i l'adapta amb una ubicació sollerica. No tenim cap element fefaent per assegurar això, encara que sí diversos indicis. Els més poderosos són per un costat l'alt grau de literaturització (molt en la línia de mossèn Antoni M. Alcover en les seves rondalles) i en segon que dita versió no fou recollida ni pel manacorí ni per l'arxiduc malgrat la seva força i interès. És més, tot i les petites les divergències entre «Sa Por de Conques» i «Un solleric» (l’Arxiduc no esmenta que el cos cau en quatre trossos, sinó en més; no hi porta vi per passar la nit, només sobrassada; l’ànima s’allibera pel forat de la xemeneia; etc.), la confessió inal de l’ànima després d’haver rebut la galtada és gairebé calcada a la de l’Habsburg (1982: 169): «–Germanêt, gracies. Jo fêya sèt añs qu’estava á n’el Purgatori, perque veig pegá una galtada á mon-pare y no podia entrá á n’el Cel, que no m’en haguéssen pegada una altre á mi». Si s’atén a considerar el text, tal com fa l’autor, una rondalla, correspon clarament al tipus ATU 326A* (Soul Released from Torment, «l'ànima alliberada del turment») 1 i per tant l’encabiríem dins les rondalles meravelloses (un solleric sense por i amb molt de coratge –l’heroi– és capaç d’enfrontar-se a una ànima del Purgatori –element meravellós–). Aquesta rondalla manté importants paral·lelismes també amb «Es llum de la terra» (1978 IV: 15-17), de mossèn Antoni M. Alcover, reescrita per Joan Amades amb el títol «La claror del món». Ara bé, si la consideram una llegenda, 2 partint del tipus modal proposat per Heda Jason (2000: 145), es trobaria en el mode fabulós (subgènere numinós) i concretament en el gènere sacre (tot el problema gira al voltant de la redempció de l’ànima pecaminosa). 3 Si partim de la proposta classiicatòria del folklorista 1 ATU són les sigles de Aarne-Thompson-Uther, autors d’un sistema de classiicació dels contes desenvolupat al llarg del segle XX que actualment continua en plena vigència. De fet, la darrera edició de les Rondalles mallorquines de mossèn Antoni M. Alcover publicada a cura dels professors Josep Grimalt i Jaume Guiscafrè segueix aquest sistema. 2 En la llegenda, tal com airma Caterina Valriu (2008: 425-426) tot seguint Arnold van Gennep (1914) i Ramona Violant (1990), els fets es presenten com a succeïts realment, encara que només es tracti d’una veridicitat interna o intrínseca al relat. 3 Legend in which the sacred power of the oicial religion solves the conlicts in the narrative and the problems the narratives poses. This legend is set in the mode of the sacred, in historical and eschatologial epochs ant in all spaces of “this” and the “other” world but not in mytich space. "Un solleric" dins la "2a plagueta de composicions". nord-americà Jan Harold Brunwald, formaria part de les llegendes sobrenaturals –Supernatural legends– (1998: 201-203). 4 Pel que fa a la proposta de classiicació tipològica, basant-nos en l'obra de Bengt af Klintberg The types of de Swedish Folk Legend –TSFL– (2010), correspon al tipus C121-40 (Sinful reve- nant, «l’espectre pecaminós»). De fet, tota la narració gira a l'entorn del concepte catòlic (i, per tant, dins l'òrbita sacra) del pecat comès per l'ànima en pena. Un valent solleric (un heroi anònim) és capaç de fer-la caure del Purgatori perquè així pugui passar al Cel. El destí dels traspassats, segons el catolicisme, pot ser el Purgatori, el Cel o l’In- fern. Aquesta tradició presenta la creença del pont del purgatori pel qual han de passar les ànimes després d’abandonar el cos, dirigint-se a les estades de l’altre món. Aquesta imatge és ben present a la pintura tardomedieval i renaixentista, inclosa la mallorquina (exemples clars són les dues taules servades al Mu- seu Diocesà de Mallorca). En elles, es veu clarament representat com les ànimes no preparades cauen, en aquest cas a l'Infern. Per tant, hem d’interpretar el verb caure en el nostre text com un pas abrupte d’un món a un altre. Pel que fa a la idea de caure en la rondallística, també la veiem present en la rondalla «Ses témpores de Sant Tomàs» de mossèn Antoni M. Alcover (1976 XXIV: 65), on es recull l’obligació d’haver dejunat durant les Témpores: «Si aquesta ànima les ha mal dijunades, cau de bec dins l’infern». Pel que fa a elements simbòlics continguts en el text, cal remarcar-ne alguns. En primer lloc la xulla que fre- 4 Aquest autor les divideix en llegendes religioses, sobrenaturals, urbanes, personals i locals. Per a ell «Supernatural legends concerning the returning spirits of the dead (...). Most ghosts (...) are lifelike in appearance and come back from the world of the dead only to set right an error or inish a task. Their reasons for coming back are numerous, and harmless to anyone with a clear conscience (...)».

96 97 XII JORNADES D’ESTUDIS LOCALS DE SÓLLER I FORNALUTX SOCIETAT, CULTURA I ART geix el solleric: recordem que, com a aliment procedent del porquim, és vetat a les altres dues gran religions monoteistes. Aquí la xulla no deixa de ser un símbol de pertinença a la vertadera religió, és a dir, al vertader camí de salvació davant l’esperit pecaminós retingut en el purgatori. A nivell comparatiu, veiem que a «Sa Por de Conques» s’usa també el porc, encara que aquí el protagonista passa pel caliu una sobrassada. També a nivell simbòlic, el paper de la fornal resulta essencial. Aquesta part de la tafona servia per encalentir l’aigua destinada a escaldar la pila d’esportins i d’aquesta manera treure’n l’oli. Per tant, la fornal aquí no deixa de ser més que un símbol del foc, símbol molt polisèmic. Dins la tradició cristiana se relaciona amb l’amor diví, però també amb la regeneració i la il·luminació. En aquest cas, el foc és el camí que ha de prendre el penitent per sortir del purgatori on es troba, relacionat, si es vol, amb el foc de Pentecosta (Fets, 2, 1-4). L’ànima pecaminosa cau en quatre trossos que inalment formen un home petit («un homoniqueu»). A part de l’efecte xocant que produeix en el lector/oient el fet d’aparèixer a trossos, el nombre quatre (a més de ser un de molt recurrent en l’oralitat mallorquina en tots els àmbits) té una connotació simbòlica molt rica, que va de la mateixa creu a un concepte de tot allò creat. Aquesta aparició, a més de deixar el solleric astorat, ve seguida d’un ball que actua d’element de comicitat, de rebaixador de la tensió dramàtica provocada per l’aparició de l’ànima turmentada a bocins («y’s posá a ballá, per devant es fogons, en tant que’s sollerich el se mirava amb uns uys com a salés»). Aquest ball incessant juntament amb la untada amb saliva de la xulla provoquen la galtada per part del protagonista. L’ànima, així, pot anar al Cel atès que ha pagat amb la matei- xa moneda el pecat comès amb son pare: ha actuat la implacable lex talionis romana (inspirada, com no pot ser d’altra manera, en l’ Èxode veterotestamentari). 5 Apèndix: versió manuscrita (plagueta) ¡Bona esquena tenen ets sollerics! En pensarse’n una de bona qualsevol que tenga bon humor i no hagi de cobrar espera, ja té tot d’una el sant a quí penjar el miracle: els sollerics. I en tals casos lo més pertinent és creure-ho, que haver de prendre es trebai de anar-ho a cercar. Se conta, idò, que in illo tempore havia una casa aon hi sortida por de manera que ningú nat del món tenia pit de romandre-hi en un sol vespre perque era ben necessari tenir bo amb so sant més gran del Cel. Dins la tafona de la casa s’hi sentia tota la santa nit una estabor esglaiadora, uns renoués, talment si fessen oli; ins i tot n’hi havia que deien haver vista encesa sa fornal, però l’endemà quant anaven a treure-se es gat des sac, no trobaven p’en lloc senya de res; tot romania com abans, més freda sa fornal que un ca. Un solleric, que an es lleu no hi veia ossos, un dia li pegà sa idea d’anar a romandrer dins aquella casa de sa por. Mes abans se presenta an es senyor, i, capell en mà, començà a descapdellar-se de aqueixa manera. ¿Quê me vuleu dunar si·e·hi romandrê un vesprê? ¡Ah, pêr la Verâ Crèu! El senyor quant el me vé tan resolt, malavetja tot quant sabé per llevar-li d’es cap aquella mala idea, que el poria dur a ses tres pedretes, com a tants d’altres; però tot fou debades, perquè cada vegada més cabassut que un forc d’ais, no el podria treure de sa parada de ses sebes ni fer-lo entrar en civera per molt que s’hi descalças; tres n’havien entrades, tres n’havien de sortir. - Es kurnvêrsà trop kê està per dêmes, vusté mê dônga xuia abâstament i un kurtèró de vi, d’akêll qui tombâ, i... ki l’ha feta ke l’êngrons. ¡Ah, bon rêpublika! Li daren lo que havia demanat. Arriba es vespre i li estreny cap a sa casa de sa por. Hi arriba, desfà es bulic de xuia, pa, vi i altres herbes i al cap de poc comença a sentir renou de un vent i de s’altre, sa fornal s’encén posant-se de cap en sec tota vermeia. Es solleric, en lloc de perdre es kirieleisón, afaga un bon tros de xuia, l’aica dins es foc i mentres preparava es gaudeamus sent una veu molt fonda, com sa de una ànima en pena. - ¡Ai!, ¡Ai!, ¡Ai!... - ¡Mêm ki sêra arâ!¡Pêr lâ Vèra crèu!... ¡Qui sêrà akest tros de noningú! - ¡Ai!...¡Que caig! - ¡Kâu!, respon ell girant de s’altra banda sa xuia qui ja feia xic-xic mitg torrada. ¡Mal kaiguesses a trossos, ànima de kadafet!... i ¡pataplum!, cau un corté de homo se devora sa xemeia de sa cuina. Per acabar aquesta endemesa succei quatre vegades ins que ajuntant-se els cuatre trossos caiguts, forma- ren un homoniqueu, més etxerovit que una gota de argent viu, i an el sollaric li batien ets uis de tant de mirar-lo-se tot estorat. S'homoniqueu se posa a ballar-li davant i quant s'hagué bellugat una bona estona, cançat que no podria dir pruna, muia es dit de saliva dins sa cendre i el torca per sa xuia d'es sollerich, qui mirant-se la feta, mans-plegades no se cansava de dir de petites i (...) ell mateix. - ¡Sânt Kristêt de's Kunvent!...¡Vaja quin êndeví més mênudoi!...¡Jo si kê hi êstic dins ês bâll i no tênk més remêi kê ballâr!... I sa mitja-busca, fent-ne de se seues. - ¡Kom es vêt-la-misclâ... enmisclâda de moru... de teresêtes!¡Kê'm pênk que si no têns un pok mês de aturâi, te plantaré a sâ kâra un três quê't pareixêrá un kuatrê!¡I kôm estám aquí! Pero ¡ca! s'homonet més entonat qui un primatxer de la Seu, feia rebasseta i no s'aturava de saltar devant es fogons, com si tengués foc dins ses sabates. - ¡Bôn refustêr de Kân Pau!... âxó ja es mâssâ pêr un tut-sôl¡Tot ventant-li mambelleta el fé pegar de copes en terra, tan llarc com era. Pero aquell fotimó, en lloc de enviar-li ses tornes, se axecá més descansat del mon, s'espolsa una mica sa cen- dre i girant-se an es sollaric, tan fresc com una cama-rotja, li diu: ¡Germanet, per amor de Deu!¡Deu vos pac la caritat! Set anys feia que estava a Purgatori per una galtada que me vaig atreví a pegar a mon pare i no poria entrar an el Cel ins i tant la mi haguessen pegada a mi, desaparesquent. Voltros, infants, que teniu poc respecte an es vostros pares, preniu llum de Na Pastora... I de lavors ençá, ins mai hi ha haguda por an aquella casa i qui no ho creu que no torn a provar com es solleric. Modest de Sou. 6 Bibliograia ALCOVER, Antoni M (1976): Rondaies mallorquines d’en Jordi des Recó, XXIV volums, Editorial Moll. Mallorca. BRUNVALD, Jan Harold (1998): “Legends and anecdotes”. Dins: The study of American Folklore. New York, London: W.W. Norton ad Company [Ia ed. 1968] GENNEP, Arnold van (1982): La formación de las leyendas, Alta Fulla editorial. Barcelona [Ia ed. 1914]. HABSBURG I LORENA, Lluís Salvador (1982): Rondayes de Mallorca, José J. de Olañeta, Editor, Ma- llorca [Ia ed. 1895]. JASSO GARAU, Vicenç; Torrens Vallori, Catalina (2012): La religiositat popular en les rondalles mallor- quines, Lleonard Muntaner Editor. Palma.

98 99 XII JORNADES D’ESTUDIS LOCALS DE SÓLLER I FORNALUTX SOCIETAT, CULTURA I ART Anàlisi i georeferenciació de la contracció ca[sa] en la toponímia no urbana de Sóller Maria del Mar Umbert Seguí Resum Amb quins noms els sollerics hem batejat les nostres cases i propietats? Quina importància té avui en dia la toponímia? Què revela, la toponímia, del territori? Sóller s’ha convertit en l’escenari d’un treball de i de grau de caràcter interdisciplinari, una conjunció de ilologia, de cartograia i de geograia. L’estudi es concreta en quatre-cents quaranta-dos topònims no urbans, un 36,5% dels noms geogràics sollerics recollits pel Nomenclàtor Toponímic de les Illes Balears (NOTIB). A banda d’analitzar-los des de diferents punts de vista –lingüístic i distribucional–, l’objecte del treball ha estat georeferenciar aquests topònims i plasmar-los en mapes. En aquest article, s’ofereixen les descobertes més interessants. 1 Breu introducció a la toponímia L'onomàstica és la ciència que estudia els noms propis, tant de persona –antroponímia– com de lloc –to- ponímia. Com explica la Societat d'Onomàstica, aquest estudi neix a mitjan segle XIX de la mà de la lin- güística històrica ins a consolidar-se progressivament com a disciplina autònoma, molt relacionada amb ciències humanes com la història, la lingüística, la geograia, l'antropologia, entre d'altres. Així doncs, per toponímia entenem la branca de l'onomàstica que estudia els noms propis de lloc. En totes les llengües conegudes hi ha noms geogràics. Com explica el Grup d’Experts de les Nacions Unides en Noms Geogràics (GENUNG) (2007: 11), els éssers humans aprengueren molt aviat a distingir i agrupar accidents similars d'entre la ininita varietat del paisatge. La utilització d'aquests topònims en el llenguatge quotidià proporciona un sistema pràctic de referència geogràica i satisfà la necessitat de classii- car i donar nom a la gran varietat d'accidents geogràics del món que ens envolta. Molts d'aquests topònims descriuen característiques de les localitats o dels accidents topogràics i, per conseqüent, proporcionen informació sobre les circumstàncies naturals i culturals de l'època en què s'as- signaren. Tenint en compte aquest fet, B. Helleland (2007: 111) airma que els noms geogràics serveixen de vincle entre les persones i el seu entorn i, per això, formen part de la identitat de la població. Per tant, Helleland considera que els topònims representen una part vital del patrimoni cultural d'una nació i, en conseqüèn- cia, és fonamental tractar-los i preservar-los. LLOMPART, Gabriel (1982): “Aspectos populares del purgatorio medieval”. Dins: Religiosidad popular. Folklore de Mallorca. Folklore de Europa, Fontes rerum balearicum-Archivo de Tradiciones Populares. Pal- ma, pp. 253-274. VALRIU, Caterina (2008): “El cicle llegendari del rei En Jaume I: La primera proesa del rei en Jaume, lle- genda iniciàtica del recull d’Alcover”. Dins: Paraula viva. Articles sobre literatura oral, Edicions UiB-Insi- tut d’Estudis Baleàrics-Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, pp. 245-254. VIBOT RAILAKARI, Tomàs (2015): “El fons Antoni Pons Pastor (1888-1975) a l’Arxiu Històric de la UIB”. Dins: Etnopoètica: arxius i materials inèdits, Grup d’Estudis Etnopoètics, Societat Catalana de Llengua i Literatura, Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, pp. 75-89. VIOLANT, Ramon (1990): La rondalla i la llegenda, Alta Fulla. Barcelona.

Fotograia de portada: Francesc Pérez Ferrer. Arxiu família Pérez Pastor XII JORNADES D’ESTUDIS LOCALS DE SÓLLER I FORNALUTX Edita: Ajuntament de Sóller i Ajuntament de Fornalutx © dels autors, 2018 Col·labora: Estanc de Plaça Impressió i disseny: Gràiques Rubines, Binissalem Dipòsit legal: PM 615-2018 El present volum recull les comunicacions presentades a les XII Jornades d’Estudis Locals de Sóller i Fornalutx, celebrades a Fornalutx els dies 3 i 4 de novembre de 2017.Comitè cientíic a càrrec del Grup de Recerca i Estudis Sollerics (GRES): Aina Mora Vives, Dr. Antoni Quetglas Cifre, Antoni Frau Mayol, Carolina Constantino de la Peña, Cristina Fiol París, Dr. Francesc Lladó Rotger, Irene Cabrer Gonzàlez, Jaume Albertí Sastre, Jaume Deyà Miró, Josep A. Morell González, Josep Sunyer Ribas, Dr. Manel Calvo Trias, Pere Crespí Isern, Pere Frontera Alemany i Plàcid Pérez Pastor

Directory

Log In

"Un solleric": una rondalla (o llegenda) de redempció

Sign up to get access to over 50M papers

Related papers

Related papers