Directory

Pere Bonnin - Academia.edu

Skip to main content

Pere Bonnin

Followers

508

Following

121

Co-author

1

Mentions

1

Public Views

Escriptor, periodista, poeta, traductor, de Sa Pobla, Mallorca. Premi Ramon Llull de la CAIB, Siurell de Plata d'Ultima Hora, Medalla de la Confederació Mundial Menorah.

less

Celinda Del Mar

Agustin Ulanovsky

Gabriela Ramírez Pedraza

Severino Crispin

Universidad Jaime Bausate Y Meza

Miriam Weissberg

Mónica Galarza

Miguel Gonzalez

InterestsView All (13)

Uploads

Books by Pere Bonnin

Teocracias y dictaduras contra la confabulacion judeo-masónica

Sangre judía 5ª ed. , 2024

Es el prólogo de la 5ª edición de Sangre judia. Españoles de ascendencia hebrea y antisemitismo c... more Es el prólogo de la 5ª edición de Sangre judia. Españoles de ascendencia hebrea y antisemitismo cristiano, escrito y publicado después del pogrom de Hamàs contra el festival de rock i kibbuzim de los alrededores dentro de Israel. Se trata de explicar la raíz y evolución del antisemitismo después del Holocausto y el triunfo de las democracias sobre la teocracia y la dictadura antisemita.

Jewish Blood by Pere Bonnín

Preface to the English Edition https://www.goodreads.com/book/show/215583951-jewish-blood? fb... more Preface to the English Edition

https://www.goodreads.com/book/show/215583951-jewish-blood? fbclid=IwZXh0bgNhZW0CMTAAAR31Evf7WkYolOBic9mtAUDpTp7pNIlF3yrj_ACDpDC0zfj AU6kZFw_wXR4_aem_yzS-MGqFuIaV_Z-LdUny6Q

Many people have asked me for the English translation of my book Sangre judía. Españoles de ascendencia hebrea y antisemitismo cristiano. The first edition (1998) sold out in fifteen days. The last printed edition, the fourth, is from 2006. The English version has not succeeded so far, because I had granted the translation rights to the publishing house Flor del Viento, which no longer exists, and negotiations with interested publishers did not succeed. Thanks to my daughter, Nayra Bonnín, I can now offer English-speaking readers this book.

How the King of the Jews becomes the pretext for killing Jews

Messiah, mashiaj in Aramaic and Hebrew, means 'the anointed one,' the person consecrated by sacre... more Messiah, mashiaj in Aramaic and Hebrew, means 'the anointed one,' the person consecrated by sacred oil for the task designated by God. Sometimes, prophets identified the Messiah as the future righteous king of Israel (Isaiah 9:5-6, 11:1-10). Messiah in Greek is Christós, that is, Christ. Therefore, to say Christian was the same as saying Messianic, a Jew who believed and awaited the arrival of the anointed one. In fact, Arabs refer to Christians as meshijí, Messianics. The oppression exerted by the Roman invasion of Israel intensified Messianic expectations in Jesus' time. There were many Messianic movements similar, if not identical, to the Essenes settled in Kirbeth Qumran, the authors of the controversial Dead Sea Scrolls. Most of these movements identified Jesus as the predestined person spoken of in Messianic prophecies: the chosen one of God, the son of David, the anointed of Yahweh, who would restore the house of Israel to its rightful heirs, turning it away from pagan usurpers, the royal line of Herod, and the corrupt priestly caste of the Sadducees. It's easy to understand that a leader like that had to bother not only the civil and religious authorities collaborating, willingly or unwillingly, with the invader but especially the occupying forces, who might fear a popular uprising. This is why the Romans wrote on the cross, "Jesus, King of the Jews," in three languages: "Melej ha Yehudim, Vasiliás ton Evraíon, Rex Iudeorum." They wanted to make it clear that the rabbi had been declared guilty of rebellion against imperial authority since he aimed to restore the crown of David to the throne of Israel. David had been the first monarch to successfully rule over the twelve tribes of Israel. He established his capital in Jerusalem, where he desired to build a gigantic temple dedicated to the Lord. Although he couldn't carry out his project, his son Solomon did. David was the first messiah (anointed king) of Israel. The concept of the anointed one combining spiritual power with political authority did not repel the Jews, who had no issue accepting a warrior who would fight and overcome the enemies of the people of God. The word 'messiah' comes from the typical ceremony of royal investiture: the anointing. The King of Israel not only held political dignities but was also God's favorite due to his faith and special devotion to the God of Israel. In the investiture ceremony, he received from the High Priest an anointing with a perfume made of myrrh, cinnamon, calamus, cassia, and olive oil (Exodus 30:23-24). He was then declared the "anointed of the Lord," signifying his representation on Earth of sovereignty over the Jewish people, which belonged exclusively to God. Christianity commemorates the Palm Sunday every year, marking the triumphant entry of Jesus into Jerusalem riding on a donkey, with disciples preceding and following him, shouting, "Hosanna! Blessed is he who comes in the name of the Lord.

How the King of the Jews becomes the pretext for killing Jews

Messiah, mashiaj in Aramaic and Hebrew, means 'the anointed one,' the person consecrated by sacre... more Messiah, mashiaj in Aramaic and Hebrew, means 'the anointed one,' the person consecrated by sacred oil for the task designated by God. Sometimes, prophets identified the Messiah as the future righteous king of Israel (Isaiah 9:5-6, 11:1-10). Messiah in Greek is Christós, that is, Christ. Therefore, to say Christian was the same as saying Messianic, a Jew who believed and awaited the arrival of the anointed one. In fact, Arabs refer to Christians as meshijí, Messianics. The oppression exerted by the Roman invasion of Israel intensified Messianic expectations in Jesus' time. There were many Messianic movements similar, if not identical, to the Essenes settled in Kirbeth Qumran, the authors of the controversial Dead Sea Scrolls. Most of these movements identified Jesus as the predestined person spoken of in Messianic prophecies: the chosen one of God, the son of David, the anointed of Yahweh, who would restore the house of Israel to its rightful heirs, turning it away from pagan usurpers, the royal line of Herod, and the corrupt priestly caste of the Sadducees. It's easy to understand that a leader like that had to bother not only the civil and religious authorities collaborating, willingly or unwillingly, with the invader but especially the occupying forces, who might fear a popular uprising. This is why the Romans wrote on the cross, "Jesus, King of the Jews," in three languages: "Melej ha Yehudim, Vasiliás ton Evraíon, Rex Iudeorum." They wanted to make it clear that the rabbi had been declared guilty of rebellion against imperial authority since he aimed to restore the crown of David to the throne of Israel. David had been the first monarch to successfully rule over the twelve tribes of Israel. He established his capital in Jerusalem, where he desired to build a gigantic temple dedicated to the Lord. Although he couldn't carry out his project, his son Solomon did. David was the first messiah (anointed king) of Israel. The concept of the anointed one combining spiritual power with political authority did not repel the Jews, who had no issue accepting a warrior who would fight and overcome the enemies of the people of God. The word 'messiah' comes from the typical ceremony of royal investiture: the anointing. The King of Israel not only held political dignities but was also God's favorite due to his faith and special devotion to the God of Israel. In the investiture ceremony, he received from the High Priest an anointing with a perfume made of myrrh, cinnamon, calamus, cassia, and olive oil (Exodus 30:23-24). He was then declared the "anointed of the Lord," signifying his representation on Earth of sovereignty over the Jewish people, which belonged exclusively to God. Christianity commemorates the Palm Sunday every year, marking the triumphant entry of Jesus into Jerusalem riding on a donkey, with disciples preceding and following him, shouting, "Hosanna! Blessed is he who comes in the name of the Lord.

DIA DE REBAIXES

La meitat dels catalans convocats han votat en el referèndum de l'estatut. D'aquests, en números ... more La meitat dels catalans convocats han votat en el referèndum de l'estatut. D'aquests, en números rodons, el 74 por 100 ha dit si, el 21 per 100 ha dit no i el 5 per 100 ha votat en blanc. Els dirigents del si no hi caben de goig. Els del no miren de compondre la desfeta. Però el més significatiu ha estat el procés de negociació. La reacció enfurismada dels representants de l'espanyolisme castellanitzant o, per abreviar, castenyolisme, m'han fet recordar la protesta de Guillem de Vinatea al rei Alfons III el Benigne, qui, per intrigues de sa segona esposa, Elionor de Castella, volia donar a l'infant Fernando, fill d'aquesta, nombroses ciutats i viles de Castelló, Alacant i València. Resumeixo al català actual: "Molt ens meravella del senyor rei i de tot son Consell que aitals donacions faceu i consentiu; car això no vol dir sinó toldre i separar el regne de València de la Corona d'Aragó, car sense aquestes ciutats i viles València no seria res; per això nosaltres no ho consentim i ho contradirem." També li deia que el rei i el Consell els posaven en tal punt d'ésser traïdors, bé a Sa Majestat, bé al poble de Catalunya, i que no canviarien de parer tot i que els matés. La reina Elionor, tota irada i plorant, va dir: "Senyor, esto no lo consentiría el rei Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase todos." El rei català li va respondre: "Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella." L'anècdota revela que de l'Edat Mitjana ençà la noblesa castellana volia apoderar-se de les terres catalanes i que la classe dirigent catalana, políticament babau, perdia poder anteposant els interessos particulars als interessos nacionals. També ens demostra que alguns representants del poble, com Guillem de Vinatea, opten per la fidelitat nacional abans de cometre una traïció induïda per uns dirigents deslleials. L'any 1714 l'aliança franco-castellana va aprofitar la victòria de les armes per abolir la Corona d'Aragó i els estats que la formaven. D'aleshores ençà, cada cop que els catalans han aixecat la veu per reclamar les llibertats arrabassades han rebut una ofensiva ferotge, com s'ha demostrat en el procés de negociació de l'estatut. Manuel Fraga Iribarne, ex ministre de la Dictadura, fundador i president honorari del PP, ho va dir ben clar: "Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar." Els castenyols com Fraga ens diuen despectivament polacs, amb tota la raó i no tant perquè parlem una llengua que ells no volen aprendre. Catalunya, com Polònia, té una història malaurada. Polònia fou repartida entre dues potències veïnes l'any 1772 i el 1795 l'estat polonès deixava d'existir. Catalunya ho fou l'any 1659 i el 1714 els estats catalans deixaven d'existir. Tant Catalunya com Polònia han estat víctimes d'una classe dirigent deslleial al país i servil als nous amos. Polònia va ressuscitar el 1945 com a país satèl•lit de la URSS. L'himne de Polònia comença dient "Polònia encara no està perduda". La nació catalana està perduda, almenys durant els propers anys, car el si a l'estatut ha guanyat per majoria. La Constitució de 1978, prohibint la federació de comunitats autònomes, fa impossible ressuscitar els estats catalans. I la dirigència catalana, la que realment té pes i només cerca el que en pot pescar, ja està satisfeta amb un estatut rebaixat. Peix al cove!

The Strugle for Identity

EL COMUNISME DE CADA DIA

El comunisme de cada día Rodolant pels països de l'est d'Europa Per Pere Bonnín Dos cecs estan as... more El comunisme de cada día Rodolant pels països de l'est d'Europa Per Pere Bonnín Dos cecs estan asseguts al cinema. Un d'ells pregunta: "Escolta, tu veus res?" "No, en absolut", respon l'altre. "Doncs, perquè no canviem de seient?" Així Leopold Szinetar, de l'agència oficial hongaresa MTI, va criticar les noves mesures econòmiques aprovades pel govern hongarès el 1980 i amplement elogiades pel congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS), que les va presentar com a model. Aquestes mesures consistien en privatitzar els canals de distribució dels aliments, perquè el pagès venia, per exemple, tomàquets, ous o verdures al govern i quan arribaven al mercat ja eren mustigues o podrides. També s'havia descobert una estafa a gran escala. El pagès venia la llet al govern, per exemple, a cinc i el govern, que pagava uns sous baixos, la venia a la botiga a tres. Els alts funcionaris planificadors de la carn de vedella s'adonaren que mentre pujava la producció de carn de vedella, baixava la producció de llet. Com potser això? A la fi descobriren el misteri: els pagesos compraven llet a quatre a la botiga i la venien al govern a cinq. Per tal d'arrodonir el negoci, els pagesos mataven les vaques i les venien al govern com a carn de vedella. Els "experts" varen resoldre el problema pujant el preu de venda de la llet a la botiga i també el sou dels obrers industrials per tal que la poguessin comprar. Els intel•lectuals de totes les èpoques han mostrat una gran fascinació per l'economia dirigida. Sempre que han pogut han posat traves a la lliure expansió de l'oferta i la demanda. Damunt el paper i des del punt de vista burocràtic, tot funciona, res se tuda; si hom produeix deu, se'n consumeix deu, car tot està ben planificat. Però a la pràctica els habitants d'un país d'economia centralitzada estan cansats de sentir contínuament allò de "si no t'agrada, no en mengis!". I no agrada, però n'has de menjar forçosament per manca d'oferta en el mercat i perquè sovint no hi ha sinó comestibles de mínima qualitat i en escassa quantitat. En el congrés del PC polonès, al febrer de 1980, els periodistes occidentals ens assabentàrem que a Gdansk, nord de Polònia, els obrers de les drassanes protestaven per manca de carn. Els col•legues Ricard Estarriol de la Vanguardia, Rudolf Stamm del Zürcher Zeitung, Harry Schleicher del Frankfurter Rundschau i jo mateix (de l'Agencia EFE) vàrem demanar el preceptiu permís per viatjar des de Varsovia a Gdansk a veure què passava. Ens ho varen denegar. Sis mesos més tard, a l'agost, els obrers s'alçaren obertament contra el govern i contra el PC dirigit pel secretari general Edward Gierek. Aleshores va sorgir el moviment popular Solidarność i va començar la història que més o menys és coneguda a Occident. Calen, però, algunes reflexions sobre l'evolució de l'economia que va desembocar en la protesta general. Cert que un dels detonants que encetaria la protesta fou l'elecció d'un papa polonès, el cardenal Wojtyla, el 16 d'octubre de 1978. Els catòlics polonesos, de llarga tradició anticomunista, es varen sentir respaldats i instigats a enfrontar-se al govern. Si abans

La Seu Plena d'0us Introduccio anglès

Amazon.com has just published the book of glosses in Catalan La Seu plena d'ous. It is the politi... more Amazon.com has just published the book of glosses in Catalan La Seu plena d'ous. It is the political and social dissection of the Bourbon regime and the life of the environment with the vision of a coroner. You can have it in electronic and paper version. There are many people portrayed. Enjoy it! The See full of eggs: Life in verse (Catalan Edition) The address is this: https://www.amazon.com/Pere-Bonn%C3%ADn/e/B001K0XFH4 I am pleased to send you the introduction to the book, which explains what Mallorcan glosses are.

La meva relació ancestral amb Búger

Jornada d'Estudis Locals, 2012

Quan jo era un infant, sentia dir a mon pare: "De Búger, qui hi és nat que en fuja." Probablement... more Quan jo era un infant, sentia dir a mon pare: "De Búger, qui hi és nat que en fuja." Probablement ho havia sentit dir a son pare que igualment ho havia après de son pare. Aquesta deducció té un fonament. El meu besavi va néixer a Búger, on va viure gran part de la seva vida. La família tenia una casa al carrer Major, no sé el número, però estava a la banda dreta mirant cap a l'església. El meu padrí, Francesc d'Assís Bonnín Fortesa, també va néixer a Búger-l'any 1876-, però quan ell tenia 14 anys la família es mudà a Sa Pobla, on fou designada amb el mal nom, o renom tribal, de can Búger, perquè en aquella època el gentilici bugerró tenia connotacions pejoratives, ja que es confon fonèticament amb bujarró (sodomita). Corria l'any 1890 quan se n'anaren. I no fou l'única família emigrant. Altres famílies fugiren encara més lluny, a França i a l'Argentina, perquè l'economia del poble no donava per a tanta gent i qui no troba la menjadora a son redol l'ha d'anar a cercar enfora. Sa Pobla, el poble de més aprop, experimentava una gran transformació en aquella època. L'any 1862 s'havia creat a Londres la societat New Majorca Land Company que s'encarregà de la dessecació dels aiguamolls de s'Albufera. Les obres començaren l'any següent amb la construcció del canal central. L'any 1871 una reial ordre concedí a la companyia anglesa la propietat de les terres dessecades, un total de 2.146 ha, de les quals 1.126 corresponien al terme municipal de Muro i només 679 al de Sa Pobla. L'explotació agrícola de s'Albufera fou un fracàs a causa de les infiltracions d'aigua salada que feien malbé els conreus. Els anglesos abandonaren i s'Albufera passà a la família Gual de Torrella. Es feren parcel•les d'entre 4,99 i 1 ha, que varen adquirir els pagesos. Amb les noves tècniques agrícoles, s'hi va introduir el conreu de l'arròs. Els poblers treballaven de sol a sol al seu tros de terra i, si bé els beneficis no eren rumbosos, el poble generava una forta activitat de ferrers, fusters, botiguers i altres oficis necessaris per a proveir als agricultors. A can Búger es dedicaven a fer i vendre garbells, sedassos, forques, pales i eines del camp. El besavi tenia onze fills i un d'ells, el més jove, que es deia Francesc de Paula, volgué provar fortuna a Cuba. Jo no l'he conegut. La meva padrina, Llúcia Fortesa Fuster, d'ascendència pollencina, n'estava enamorada, i ell d'ella, però com que l'estimat no escrivia o li eren interceptades les cartes-tal vegada a causa de la guerra de Cuba-finalment es casà amb el germà gran, en Francesc d'Assís, que no pogué superar la gelosia que sentia del germà petit i féu passar mala vida a una de les dones més formoses i eixerides de Sa Pobla. Ella, que venia roba, fou qui donà el renom a la família, de manera que mon pare ja no era de can Búger, sinó de can Robes. Per aquest nom, can Robes, era coneguda a Sa Pobla la botiga que els padrins havien obert primer a la cantonada del carrer d'Assalto amb el carrer de la Lluna i després a la cantonada de la Plaça des

La meva relació ancestral amb Búger

Quan jo era un infant, sentia dir a mon pare: "De Búger, qui hi és nat que en fuja." Probablement... more Quan jo era un infant, sentia dir a mon pare: "De Búger, qui hi és nat que en fuja." Probablement ho havia sentit dir a son pare que igualment ho havia après de son pare. Aquesta deducció té un fonament. El meu besavi va néixer a Búger, on va viure gran part de la seva vida. La família tenia una casa al carrer Major, no sé el número, però estava a la banda dreta mirant cap a l'església. El meu padrí, Francesc d'Assís Bonnín Fortesa, també va néixer a Búger-l'any 1876-, però quan ell tenia 14 anys la família es mudà a Sa Pobla, on fou designada amb el mal nom, o renom tribal, de can Búger, perquè en aquella època el gentilici bugerró tenia connotacions pejoratives, ja que es confon fonèticament amb bujarró (sodomita). Corria l'any 1890 quan se n'anaren. I no fou l'única família emigrant. Altres famílies fugiren encara més lluny, a França i a l'Argentina, perquè l'economia del poble no donava per a tanta gent i qui no troba la menjadora a son redol l'ha d'anar a cercar enfora. Sa Pobla, el poble de més aprop, experimentava una gran transformació en aquella època. L'any 1862 s'havia creat a Londres la societat New Majorca Land Company que s'encarregà de la dessecació dels aiguamolls de s'Albufera. Les obres començaren l'any següent amb la construcció del canal central. L'any 1871 una reial ordre concedí a la companyia anglesa la propietat de les terres dessecades, un total de 2.146 ha, de les quals 1.126 corresponien al terme municipal de Muro i només 679 al de Sa Pobla. L'explotació agrícola de s'Albufera fou un fracàs a causa de les infiltracions d'aigua salada que feien malbé els conreus. Els anglesos abandonaren i s'Albufera passà a la família Gual de Torrella. Es feren parcel•les d'entre 4,99 i 1 ha, que varen adquirir els pagesos. Amb les noves tècniques agrícoles, s'hi va introduir el conreu de l'arròs. Els poblers treballaven de sol a sol al seu tros de terra i, si bé els beneficis no eren rumbosos, el poble generava una forta activitat de ferrers, fusters, botiguers i altres oficis necessaris per a proveir als agricultors. A can Búger es dedicaven a fer i vendre garbells, sedassos, forques, pales i eines del camp. El besavi tenia onze fills i un d'ells, el més jove, que es deia Francesc de Paula, volgué provar fortuna a Cuba. Jo no l'he conegut. La meva padrina, Llúcia Fortesa Fuster, d'ascendència pollencina, n'estava enamorada, i ell d'ella, però com que l'estimat no escrivia o li eren interceptades les cartes-tal vegada a causa de la guerra de Cuba-finalment es casà amb el germà gran, en Francesc d'Assís, que no pogué superar la gelosia que sentia del germà petit i féu passar mala vida a una de les dones més formoses i eixerides de Sa Pobla. Ella, que venia roba, fou qui donà el renom a la família, de manera que mon pare ja no era de can Búger, sinó de can Robes. Per aquest nom, can Robes, era coneguda a Sa Pobla la botiga que els padrins havien obert primer a la cantonada del carrer d'Assalto amb el carrer de la Lluna i després a la cantonada de la Plaça des

Pere Bonnín La Seu plena d'ous Introducció BCN

Amazon.com, 2022

Recull de gloses mallorquines de Pere Bonnín sobre la transició política espanyola, personatges c... more

La Seu plena d'ous Introducció Academia

La Seu plena d'ous, 2022

Amazon.com acaba de publicar el llibre de gloses en català La Seu plena d'ous. És la dissecció po... more Amazon.com acaba de publicar el llibre de gloses en català La Seu plena d'ous. És la dissecció política i social del règim borbònic i de la vida de l'entorn amb visió d'un forense sorneguer. El teniu en versió electrònica i en paper. Hi ha moltes persones retratades. Que ho gaudiu! La Seu plena d'ous: La vida en vers (Catalan Edition) L'adreça és aquesta: https://www.amazon.com/Pere-Bonn%C3%ADn/e/B001K0XFH4 Em plau fer-vos arribar la introducció al llibre on s'explica què són les gloses mallorquines.

Fin de año, fin de época

Revolución amarilla.pdf

De un lado a otro

La regla de oro el transporte público para desincentivar el uso del vehículo privado es que sea f... more

Ignacio Olague: La revolución islámica en Occidente

Cuando abandona el turista el Patio de los Naranjos y penetra en la Mezquita de Córdoba por el gr... more Cuando abandona el turista el Patio de los Naranjos y penetra en la Mezquita de Córdoba por el gran arco de herradura que encuadra su entrada principal, se encuentra de repente ante unas vistas insospechadas. Descubren sus ojos un bosque de columnas plantadas de modo simétrico. Sobrecogido por una atracción poderosa que le obliga a ir mas y más adelante, queda sorprendido desde los primeros pasos por el aliento de un soplo extraordinario, como si le rozara la cara el alma de este templo misterioso. A pesar suyo, he aquí que se siente arrastrado hacia un mundo desconocido, el cual podrá extraviar al irreflexivo, pero que fascina al espíritu sensible y advertido. Desconcertado, pronto comprende su incapacidad para establecer asociaciones de ideas entre estas impresiones tan fuertemente sentidas y su experiencia visual o el recuerdo de sus lecturas. Más o menos inconscientemente según su agudeza, percibe que no puede anudar relación alguna entre lo que contempla y las obras maestras de las civilizaciones antiguas de las cuales conserva en su memoria una visión indeleble: el Panteón, Santa Sofía, las góticas catedrales… Acostumbrado desde la infancia a calcular las dimensiones de un edificio desde su entrada con una mirada sencilla, en una intuición rápida, se da cuenta de su impotencia para medir el alcance de lo que ve. Si se adelanta, huyen las columnas y persiguiéndose se esfuman en el horizonte. En parte alguna descansa la vista para fijar su límite. Ninguna geometría euclidiana puede satisfacer su sentido del tacto. Le rodea el infinito por doquier, pues por todos lados se presenta la misma imagen, como reflejada por espejos múltiples. Decidido entonces, se enfrenta el visitante con los fustes que le asedian por cualquier parte. De estilo toscano, en general de mármol blanco y liso, algunos en ónice, a veces con formas salomónicas o entorchadas, su similar altura y la elegancia de su porte dan un parecido ademán a las calles que se abren ante su vista. Aprecia inmediatamente que son diferentes los capiteles, debido sin duda a orígenes distintos. Levanta los ojos y percibe que sostienen arcos de herradura que se persiguen de columna en columna, en gesto gracioso y frívolo, sin ninguna utilidad aparente, cuando en realidad sirven de armazón para sostener el demasiado frágil conjunto. Más alto aún, por encima de los contrafuertes sobre los cuales se apoyan los arcos de herradura, se yerguen ligeros pilares. Mantienen una segunda fila de arcos, éstos de medio punto, que soportan en la penumbra las vigas del techo y la carpintería de la techumbre. La ligereza producida por las piedras blancas alternando con ladrillos rojos del mismo espesor para componer en dos colores los arcos de herradura, la curva extremada de sus formas, la visión aérea de los dobles arcados producen una impresión inimaginable. Asombrado se adelanta el visitante por el bosque sagrado. Sé detiene en las partes reservadas del santuario. Y, a menos que la indiferencia no traicione su insensibilidad por las maravillas del arte y por los placeres con los cuales enriquecen el espíritu, no sabrá en un principio Capítulo 1-

El Teix. Testimoni de les cabòries mallorquines

Sangre judía 2. La brillante estela de los españoles expulsados

Sobre el origen de los apellidos judíos y la gesta de aquellos españoles libres, expoliados y exp... more Sobre el origen de los apellidos judíos y la gesta de aquellos españoles libres, expoliados y expulsados de supatria milenaria por defender el derecho a su identidad, negado por la monarquía patrimonial católica, que quiso exterminarlos para conseguir la uniformidad religiosa de sus reinos y así facilitar su sometimiento. Mientras la católica España se degradaba moralmente y languidecía, mal iluminada por las hogueras de los aquelarres religiosos en los que el integrismo cristiano quemaba disidentes, los españoles expulsados trabajaban y engrandecían los países que los acogieron y ofrecieron un espacio de libertad.

Papers by Pere Bonnin

STUPIDITY AND INCONGRUITY OF CHRISTIAN ANTISEMITISM

Ultima Hora, 1997

Every year the Christian world commemorates the arrest, crucifixion and death of a Jewish rabbi n... more Every year the Christian world commemorates the arrest, crucifixion and death of a Jewish rabbi named Jesus of Nazareth. Despite how much has been written about this episode, it seems as if it is still in a nebula. The versions of the gospels and canonical texts are disparate and, in some aspects, contradictory. But, in summary, it could be interpreted that it happened like this: Six days before Pesach, the Jewish Passover, Jesus attended a dinner in Bethany, where Lazarus, whom Jesus had raised from the dead, was also present. Martha, Lazarus' sister, served dinner. Then Mary, the other sister, took a pound of real nard perfume, very valuable, anointed Jesus' feet with it and wiped them with her hair. Most of the diners were scandalized by this gesture, among them the Pharisee host and the disciple Judas. Why should they be scandalized? The gospels don't say it. But it is most likely that those present would have correctly interpreted the meaning of that gesture: the anointing of Jesus as a candidate for the throne of Israel, outside of priestly authority. By that act, the rabbi who worked miracles became the promised "anointed one" (messiah, savior). The people expected Jesus to return the house of Israel to his children, freeing it from the Roman usurpers, the royal line of Herod, and the corrupt priestly caste of the Sadducees. Those present, therefore, shuddered to see the risk involved in declaring their open opposition to the Roman Empire and the collaborationist authorities. For this reason Judas, terrified by the possible consequences, ran to tell the high priest. The next day, Jesus did what the prophet Isaiah had written: he entered Jerusalem humbly riding on a colt. His followers and many people who had come to celebrate the Passover hailed him: "Hosanna, son of David, blessed is he who comes in the name of the Lord, the king of Israel!" They celebrated the arrival of the "anointed one" (messiah) who was to free the Jewish people from Roman oppression. The collaborationist authorities were alarmed. The Sanhedrin met due to the fear that the Romans, upon learning of this attempted sedition, would raze the temple and put an end to the untamed province of Judea once and for all (as would happen four decades later). Then Caiaphas, the high priest, said: "You do not understand. It's better that he die: "one man for the people, not all the people." On the eve of Pesach, the so-called Holy Thursday, after the Passover meal, Jesus gathered his followers, armed with swords, in the garden of Gethsemane. The conspirators probably trusted that the crowd of people who hailed Jesus would follow his action and, with the help of Yahweh, they would be able to carry out the coup. Judas's denunciation frustrated the attempt. Six hundred Roman soldiers, commanded by a centurion, after an attempt at fighting, arrested Jesus. First they took him to the house of Annas, father-in-law of Caiaphas. Then to his house. The three synoptic evangelists (Mark, Matthew and Luke) place the trial of Jesus there, whom, according to them, the priests condemn as "blasphemous." The fourth evangelist, John, says nothing, but rather explains this same judgment in detail, but in the palace of the governor Pontius. Pilate, who is only interested in one thing: If the rabbi considers himself king of the Jews, because in that case he would be guilty of sedition. Jesus confirms this, although he qualifies that his kingdom is not of this world. But the governor does not understand theological subtleties and declares him guilty. The rabbi is sentenced to death for having proclaimed himself "king of the Jews" and this will appear on the head of his cross with a sign written in three languages-Hebrew, Greek and Latin-so that everyone can know: Jews, Greeks and Romans. Up to this point everything is very clear. But the three synoptic evangelists, who directed their proselytizing in part to the pagans (non-Jews) of the empire, found themselves in the painful situation of exonerating the Romans of the rabbi's death to avoid unpleasant political consequences. Then they created an absurd Pilate, who implores the people to save the rabbi in exchange for an evildoer that one of the evangelists

Teocracias y dictaduras contra la confabulacion judeo-masónica

Sangre judía 5ª ed. , 2024

Es el prólogo de la 5ª edición de Sangre judia. Españoles de ascendencia hebrea y antisemitismo c... more Es el prólogo de la 5ª edición de Sangre judia. Españoles de ascendencia hebrea y antisemitismo cristiano, escrito y publicado después del pogrom de Hamàs contra el festival de rock i kibbuzim de los alrededores dentro de Israel. Se trata de explicar la raíz y evolución del antisemitismo después del Holocausto y el triunfo de las democracias sobre la teocracia y la dictadura antisemita.

Jewish Blood by Pere Bonnín

Preface to the English Edition https://www.goodreads.com/book/show/215583951-jewish-blood? fb... more Preface to the English Edition

https://www.goodreads.com/book/show/215583951-jewish-blood? fbclid=IwZXh0bgNhZW0CMTAAAR31Evf7WkYolOBic9mtAUDpTp7pNIlF3yrj_ACDpDC0zfj AU6kZFw_wXR4_aem_yzS-MGqFuIaV_Z-LdUny6Q

Many people have asked me for the English translation of my book Sangre judía. Españoles de ascendencia hebrea y antisemitismo cristiano. The first edition (1998) sold out in fifteen days. The last printed edition, the fourth, is from 2006. The English version has not succeeded so far, because I had granted the translation rights to the publishing house Flor del Viento, which no longer exists, and negotiations with interested publishers did not succeed. Thanks to my daughter, Nayra Bonnín, I can now offer English-speaking readers this book.

How the King of the Jews becomes the pretext for killing Jews

Messiah, mashiaj in Aramaic and Hebrew, means 'the anointed one,' the person consecrated by sacre... more Messiah, mashiaj in Aramaic and Hebrew, means 'the anointed one,' the person consecrated by sacred oil for the task designated by God. Sometimes, prophets identified the Messiah as the future righteous king of Israel (Isaiah 9:5-6, 11:1-10). Messiah in Greek is Christós, that is, Christ. Therefore, to say Christian was the same as saying Messianic, a Jew who believed and awaited the arrival of the anointed one. In fact, Arabs refer to Christians as meshijí, Messianics. The oppression exerted by the Roman invasion of Israel intensified Messianic expectations in Jesus' time. There were many Messianic movements similar, if not identical, to the Essenes settled in Kirbeth Qumran, the authors of the controversial Dead Sea Scrolls. Most of these movements identified Jesus as the predestined person spoken of in Messianic prophecies: the chosen one of God, the son of David, the anointed of Yahweh, who would restore the house of Israel to its rightful heirs, turning it away from pagan usurpers, the royal line of Herod, and the corrupt priestly caste of the Sadducees. It's easy to understand that a leader like that had to bother not only the civil and religious authorities collaborating, willingly or unwillingly, with the invader but especially the occupying forces, who might fear a popular uprising. This is why the Romans wrote on the cross, "Jesus, King of the Jews," in three languages: "Melej ha Yehudim, Vasiliás ton Evraíon, Rex Iudeorum." They wanted to make it clear that the rabbi had been declared guilty of rebellion against imperial authority since he aimed to restore the crown of David to the throne of Israel. David had been the first monarch to successfully rule over the twelve tribes of Israel. He established his capital in Jerusalem, where he desired to build a gigantic temple dedicated to the Lord. Although he couldn't carry out his project, his son Solomon did. David was the first messiah (anointed king) of Israel. The concept of the anointed one combining spiritual power with political authority did not repel the Jews, who had no issue accepting a warrior who would fight and overcome the enemies of the people of God. The word 'messiah' comes from the typical ceremony of royal investiture: the anointing. The King of Israel not only held political dignities but was also God's favorite due to his faith and special devotion to the God of Israel. In the investiture ceremony, he received from the High Priest an anointing with a perfume made of myrrh, cinnamon, calamus, cassia, and olive oil (Exodus 30:23-24). He was then declared the "anointed of the Lord," signifying his representation on Earth of sovereignty over the Jewish people, which belonged exclusively to God. Christianity commemorates the Palm Sunday every year, marking the triumphant entry of Jesus into Jerusalem riding on a donkey, with disciples preceding and following him, shouting, "Hosanna! Blessed is he who comes in the name of the Lord.

How the King of the Jews becomes the pretext for killing Jews

Messiah, mashiaj in Aramaic and Hebrew, means 'the anointed one,' the person consecrated by sacre... more Messiah, mashiaj in Aramaic and Hebrew, means 'the anointed one,' the person consecrated by sacred oil for the task designated by God. Sometimes, prophets identified the Messiah as the future righteous king of Israel (Isaiah 9:5-6, 11:1-10). Messiah in Greek is Christós, that is, Christ. Therefore, to say Christian was the same as saying Messianic, a Jew who believed and awaited the arrival of the anointed one. In fact, Arabs refer to Christians as meshijí, Messianics. The oppression exerted by the Roman invasion of Israel intensified Messianic expectations in Jesus' time. There were many Messianic movements similar, if not identical, to the Essenes settled in Kirbeth Qumran, the authors of the controversial Dead Sea Scrolls. Most of these movements identified Jesus as the predestined person spoken of in Messianic prophecies: the chosen one of God, the son of David, the anointed of Yahweh, who would restore the house of Israel to its rightful heirs, turning it away from pagan usurpers, the royal line of Herod, and the corrupt priestly caste of the Sadducees. It's easy to understand that a leader like that had to bother not only the civil and religious authorities collaborating, willingly or unwillingly, with the invader but especially the occupying forces, who might fear a popular uprising. This is why the Romans wrote on the cross, "Jesus, King of the Jews," in three languages: "Melej ha Yehudim, Vasiliás ton Evraíon, Rex Iudeorum." They wanted to make it clear that the rabbi had been declared guilty of rebellion against imperial authority since he aimed to restore the crown of David to the throne of Israel. David had been the first monarch to successfully rule over the twelve tribes of Israel. He established his capital in Jerusalem, where he desired to build a gigantic temple dedicated to the Lord. Although he couldn't carry out his project, his son Solomon did. David was the first messiah (anointed king) of Israel. The concept of the anointed one combining spiritual power with political authority did not repel the Jews, who had no issue accepting a warrior who would fight and overcome the enemies of the people of God. The word 'messiah' comes from the typical ceremony of royal investiture: the anointing. The King of Israel not only held political dignities but was also God's favorite due to his faith and special devotion to the God of Israel. In the investiture ceremony, he received from the High Priest an anointing with a perfume made of myrrh, cinnamon, calamus, cassia, and olive oil (Exodus 30:23-24). He was then declared the "anointed of the Lord," signifying his representation on Earth of sovereignty over the Jewish people, which belonged exclusively to God. Christianity commemorates the Palm Sunday every year, marking the triumphant entry of Jesus into Jerusalem riding on a donkey, with disciples preceding and following him, shouting, "Hosanna! Blessed is he who comes in the name of the Lord.

DIA DE REBAIXES

La meitat dels catalans convocats han votat en el referèndum de l'estatut. D'aquests, en números ... more La meitat dels catalans convocats han votat en el referèndum de l'estatut. D'aquests, en números rodons, el 74 por 100 ha dit si, el 21 per 100 ha dit no i el 5 per 100 ha votat en blanc. Els dirigents del si no hi caben de goig. Els del no miren de compondre la desfeta. Però el més significatiu ha estat el procés de negociació. La reacció enfurismada dels representants de l'espanyolisme castellanitzant o, per abreviar, castenyolisme, m'han fet recordar la protesta de Guillem de Vinatea al rei Alfons III el Benigne, qui, per intrigues de sa segona esposa, Elionor de Castella, volia donar a l'infant Fernando, fill d'aquesta, nombroses ciutats i viles de Castelló, Alacant i València. Resumeixo al català actual: "Molt ens meravella del senyor rei i de tot son Consell que aitals donacions faceu i consentiu; car això no vol dir sinó toldre i separar el regne de València de la Corona d'Aragó, car sense aquestes ciutats i viles València no seria res; per això nosaltres no ho consentim i ho contradirem." També li deia que el rei i el Consell els posaven en tal punt d'ésser traïdors, bé a Sa Majestat, bé al poble de Catalunya, i que no canviarien de parer tot i que els matés. La reina Elionor, tota irada i plorant, va dir: "Senyor, esto no lo consentiría el rei Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase todos." El rei català li va respondre: "Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella." L'anècdota revela que de l'Edat Mitjana ençà la noblesa castellana volia apoderar-se de les terres catalanes i que la classe dirigent catalana, políticament babau, perdia poder anteposant els interessos particulars als interessos nacionals. També ens demostra que alguns representants del poble, com Guillem de Vinatea, opten per la fidelitat nacional abans de cometre una traïció induïda per uns dirigents deslleials. L'any 1714 l'aliança franco-castellana va aprofitar la victòria de les armes per abolir la Corona d'Aragó i els estats que la formaven. D'aleshores ençà, cada cop que els catalans han aixecat la veu per reclamar les llibertats arrabassades han rebut una ofensiva ferotge, com s'ha demostrat en el procés de negociació de l'estatut. Manuel Fraga Iribarne, ex ministre de la Dictadura, fundador i president honorari del PP, ho va dir ben clar: "Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar." Els castenyols com Fraga ens diuen despectivament polacs, amb tota la raó i no tant perquè parlem una llengua que ells no volen aprendre. Catalunya, com Polònia, té una història malaurada. Polònia fou repartida entre dues potències veïnes l'any 1772 i el 1795 l'estat polonès deixava d'existir. Catalunya ho fou l'any 1659 i el 1714 els estats catalans deixaven d'existir. Tant Catalunya com Polònia han estat víctimes d'una classe dirigent deslleial al país i servil als nous amos. Polònia va ressuscitar el 1945 com a país satèl•lit de la URSS. L'himne de Polònia comença dient "Polònia encara no està perduda". La nació catalana està perduda, almenys durant els propers anys, car el si a l'estatut ha guanyat per majoria. La Constitució de 1978, prohibint la federació de comunitats autònomes, fa impossible ressuscitar els estats catalans. I la dirigència catalana, la que realment té pes i només cerca el que en pot pescar, ja està satisfeta amb un estatut rebaixat. Peix al cove!

The Strugle for Identity

EL COMUNISME DE CADA DIA

El comunisme de cada día Rodolant pels països de l'est d'Europa Per Pere Bonnín Dos cecs estan as... more El comunisme de cada día Rodolant pels països de l'est d'Europa Per Pere Bonnín Dos cecs estan asseguts al cinema. Un d'ells pregunta: "Escolta, tu veus res?" "No, en absolut", respon l'altre. "Doncs, perquè no canviem de seient?" Així Leopold Szinetar, de l'agència oficial hongaresa MTI, va criticar les noves mesures econòmiques aprovades pel govern hongarès el 1980 i amplement elogiades pel congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS), que les va presentar com a model. Aquestes mesures consistien en privatitzar els canals de distribució dels aliments, perquè el pagès venia, per exemple, tomàquets, ous o verdures al govern i quan arribaven al mercat ja eren mustigues o podrides. També s'havia descobert una estafa a gran escala. El pagès venia la llet al govern, per exemple, a cinc i el govern, que pagava uns sous baixos, la venia a la botiga a tres. Els alts funcionaris planificadors de la carn de vedella s'adonaren que mentre pujava la producció de carn de vedella, baixava la producció de llet. Com potser això? A la fi descobriren el misteri: els pagesos compraven llet a quatre a la botiga i la venien al govern a cinq. Per tal d'arrodonir el negoci, els pagesos mataven les vaques i les venien al govern com a carn de vedella. Els "experts" varen resoldre el problema pujant el preu de venda de la llet a la botiga i també el sou dels obrers industrials per tal que la poguessin comprar. Els intel•lectuals de totes les èpoques han mostrat una gran fascinació per l'economia dirigida. Sempre que han pogut han posat traves a la lliure expansió de l'oferta i la demanda. Damunt el paper i des del punt de vista burocràtic, tot funciona, res se tuda; si hom produeix deu, se'n consumeix deu, car tot està ben planificat. Però a la pràctica els habitants d'un país d'economia centralitzada estan cansats de sentir contínuament allò de "si no t'agrada, no en mengis!". I no agrada, però n'has de menjar forçosament per manca d'oferta en el mercat i perquè sovint no hi ha sinó comestibles de mínima qualitat i en escassa quantitat. En el congrés del PC polonès, al febrer de 1980, els periodistes occidentals ens assabentàrem que a Gdansk, nord de Polònia, els obrers de les drassanes protestaven per manca de carn. Els col•legues Ricard Estarriol de la Vanguardia, Rudolf Stamm del Zürcher Zeitung, Harry Schleicher del Frankfurter Rundschau i jo mateix (de l'Agencia EFE) vàrem demanar el preceptiu permís per viatjar des de Varsovia a Gdansk a veure què passava. Ens ho varen denegar. Sis mesos més tard, a l'agost, els obrers s'alçaren obertament contra el govern i contra el PC dirigit pel secretari general Edward Gierek. Aleshores va sorgir el moviment popular Solidarność i va començar la història que més o menys és coneguda a Occident. Calen, però, algunes reflexions sobre l'evolució de l'economia que va desembocar en la protesta general. Cert que un dels detonants que encetaria la protesta fou l'elecció d'un papa polonès, el cardenal Wojtyla, el 16 d'octubre de 1978. Els catòlics polonesos, de llarga tradició anticomunista, es varen sentir respaldats i instigats a enfrontar-se al govern. Si abans

La Seu Plena d'0us Introduccio anglès

Amazon.com has just published the book of glosses in Catalan La Seu plena d'ous. It is the politi... more Amazon.com has just published the book of glosses in Catalan La Seu plena d'ous. It is the political and social dissection of the Bourbon regime and the life of the environment with the vision of a coroner. You can have it in electronic and paper version. There are many people portrayed. Enjoy it! The See full of eggs: Life in verse (Catalan Edition) The address is this: https://www.amazon.com/Pere-Bonn%C3%ADn/e/B001K0XFH4 I am pleased to send you the introduction to the book, which explains what Mallorcan glosses are.

La meva relació ancestral amb Búger

Jornada d'Estudis Locals, 2012

Quan jo era un infant, sentia dir a mon pare: "De Búger, qui hi és nat que en fuja." Probablement... more Quan jo era un infant, sentia dir a mon pare: "De Búger, qui hi és nat que en fuja." Probablement ho havia sentit dir a son pare que igualment ho havia après de son pare. Aquesta deducció té un fonament. El meu besavi va néixer a Búger, on va viure gran part de la seva vida. La família tenia una casa al carrer Major, no sé el número, però estava a la banda dreta mirant cap a l'església. El meu padrí, Francesc d'Assís Bonnín Fortesa, també va néixer a Búger-l'any 1876-, però quan ell tenia 14 anys la família es mudà a Sa Pobla, on fou designada amb el mal nom, o renom tribal, de can Búger, perquè en aquella època el gentilici bugerró tenia connotacions pejoratives, ja que es confon fonèticament amb bujarró (sodomita). Corria l'any 1890 quan se n'anaren. I no fou l'única família emigrant. Altres famílies fugiren encara més lluny, a França i a l'Argentina, perquè l'economia del poble no donava per a tanta gent i qui no troba la menjadora a son redol l'ha d'anar a cercar enfora. Sa Pobla, el poble de més aprop, experimentava una gran transformació en aquella època. L'any 1862 s'havia creat a Londres la societat New Majorca Land Company que s'encarregà de la dessecació dels aiguamolls de s'Albufera. Les obres començaren l'any següent amb la construcció del canal central. L'any 1871 una reial ordre concedí a la companyia anglesa la propietat de les terres dessecades, un total de 2.146 ha, de les quals 1.126 corresponien al terme municipal de Muro i només 679 al de Sa Pobla. L'explotació agrícola de s'Albufera fou un fracàs a causa de les infiltracions d'aigua salada que feien malbé els conreus. Els anglesos abandonaren i s'Albufera passà a la família Gual de Torrella. Es feren parcel•les d'entre 4,99 i 1 ha, que varen adquirir els pagesos. Amb les noves tècniques agrícoles, s'hi va introduir el conreu de l'arròs. Els poblers treballaven de sol a sol al seu tros de terra i, si bé els beneficis no eren rumbosos, el poble generava una forta activitat de ferrers, fusters, botiguers i altres oficis necessaris per a proveir als agricultors. A can Búger es dedicaven a fer i vendre garbells, sedassos, forques, pales i eines del camp. El besavi tenia onze fills i un d'ells, el més jove, que es deia Francesc de Paula, volgué provar fortuna a Cuba. Jo no l'he conegut. La meva padrina, Llúcia Fortesa Fuster, d'ascendència pollencina, n'estava enamorada, i ell d'ella, però com que l'estimat no escrivia o li eren interceptades les cartes-tal vegada a causa de la guerra de Cuba-finalment es casà amb el germà gran, en Francesc d'Assís, que no pogué superar la gelosia que sentia del germà petit i féu passar mala vida a una de les dones més formoses i eixerides de Sa Pobla. Ella, que venia roba, fou qui donà el renom a la família, de manera que mon pare ja no era de can Búger, sinó de can Robes. Per aquest nom, can Robes, era coneguda a Sa Pobla la botiga que els padrins havien obert primer a la cantonada del carrer d'Assalto amb el carrer de la Lluna i després a la cantonada de la Plaça des

La meva relació ancestral amb Búger

Quan jo era un infant, sentia dir a mon pare: "De Búger, qui hi és nat que en fuja." Probablement... more Quan jo era un infant, sentia dir a mon pare: "De Búger, qui hi és nat que en fuja." Probablement ho havia sentit dir a son pare que igualment ho havia après de son pare. Aquesta deducció té un fonament. El meu besavi va néixer a Búger, on va viure gran part de la seva vida. La família tenia una casa al carrer Major, no sé el número, però estava a la banda dreta mirant cap a l'església. El meu padrí, Francesc d'Assís Bonnín Fortesa, també va néixer a Búger-l'any 1876-, però quan ell tenia 14 anys la família es mudà a Sa Pobla, on fou designada amb el mal nom, o renom tribal, de can Búger, perquè en aquella època el gentilici bugerró tenia connotacions pejoratives, ja que es confon fonèticament amb bujarró (sodomita). Corria l'any 1890 quan se n'anaren. I no fou l'única família emigrant. Altres famílies fugiren encara més lluny, a França i a l'Argentina, perquè l'economia del poble no donava per a tanta gent i qui no troba la menjadora a son redol l'ha d'anar a cercar enfora. Sa Pobla, el poble de més aprop, experimentava una gran transformació en aquella època. L'any 1862 s'havia creat a Londres la societat New Majorca Land Company que s'encarregà de la dessecació dels aiguamolls de s'Albufera. Les obres començaren l'any següent amb la construcció del canal central. L'any 1871 una reial ordre concedí a la companyia anglesa la propietat de les terres dessecades, un total de 2.146 ha, de les quals 1.126 corresponien al terme municipal de Muro i només 679 al de Sa Pobla. L'explotació agrícola de s'Albufera fou un fracàs a causa de les infiltracions d'aigua salada que feien malbé els conreus. Els anglesos abandonaren i s'Albufera passà a la família Gual de Torrella. Es feren parcel•les d'entre 4,99 i 1 ha, que varen adquirir els pagesos. Amb les noves tècniques agrícoles, s'hi va introduir el conreu de l'arròs. Els poblers treballaven de sol a sol al seu tros de terra i, si bé els beneficis no eren rumbosos, el poble generava una forta activitat de ferrers, fusters, botiguers i altres oficis necessaris per a proveir als agricultors. A can Búger es dedicaven a fer i vendre garbells, sedassos, forques, pales i eines del camp. El besavi tenia onze fills i un d'ells, el més jove, que es deia Francesc de Paula, volgué provar fortuna a Cuba. Jo no l'he conegut. La meva padrina, Llúcia Fortesa Fuster, d'ascendència pollencina, n'estava enamorada, i ell d'ella, però com que l'estimat no escrivia o li eren interceptades les cartes-tal vegada a causa de la guerra de Cuba-finalment es casà amb el germà gran, en Francesc d'Assís, que no pogué superar la gelosia que sentia del germà petit i féu passar mala vida a una de les dones més formoses i eixerides de Sa Pobla. Ella, que venia roba, fou qui donà el renom a la família, de manera que mon pare ja no era de can Búger, sinó de can Robes. Per aquest nom, can Robes, era coneguda a Sa Pobla la botiga que els padrins havien obert primer a la cantonada del carrer d'Assalto amb el carrer de la Lluna i després a la cantonada de la Plaça des

Pere Bonnín La Seu plena d'ous Introducció BCN

Amazon.com, 2022

Recull de gloses mallorquines de Pere Bonnín sobre la transició política espanyola, personatges c... more

La Seu plena d'ous Introducció Academia

La Seu plena d'ous, 2022

Amazon.com acaba de publicar el llibre de gloses en català La Seu plena d'ous. És la dissecció po... more Amazon.com acaba de publicar el llibre de gloses en català La Seu plena d'ous. És la dissecció política i social del règim borbònic i de la vida de l'entorn amb visió d'un forense sorneguer. El teniu en versió electrònica i en paper. Hi ha moltes persones retratades. Que ho gaudiu! La Seu plena d'ous: La vida en vers (Catalan Edition) L'adreça és aquesta: https://www.amazon.com/Pere-Bonn%C3%ADn/e/B001K0XFH4 Em plau fer-vos arribar la introducció al llibre on s'explica què són les gloses mallorquines.

Fin de año, fin de época

Revolución amarilla.pdf

De un lado a otro

La regla de oro el transporte público para desincentivar el uso del vehículo privado es que sea f... more

Ignacio Olague: La revolución islámica en Occidente

Cuando abandona el turista el Patio de los Naranjos y penetra en la Mezquita de Córdoba por el gr... more Cuando abandona el turista el Patio de los Naranjos y penetra en la Mezquita de Córdoba por el gran arco de herradura que encuadra su entrada principal, se encuentra de repente ante unas vistas insospechadas. Descubren sus ojos un bosque de columnas plantadas de modo simétrico. Sobrecogido por una atracción poderosa que le obliga a ir mas y más adelante, queda sorprendido desde los primeros pasos por el aliento de un soplo extraordinario, como si le rozara la cara el alma de este templo misterioso. A pesar suyo, he aquí que se siente arrastrado hacia un mundo desconocido, el cual podrá extraviar al irreflexivo, pero que fascina al espíritu sensible y advertido. Desconcertado, pronto comprende su incapacidad para establecer asociaciones de ideas entre estas impresiones tan fuertemente sentidas y su experiencia visual o el recuerdo de sus lecturas. Más o menos inconscientemente según su agudeza, percibe que no puede anudar relación alguna entre lo que contempla y las obras maestras de las civilizaciones antiguas de las cuales conserva en su memoria una visión indeleble: el Panteón, Santa Sofía, las góticas catedrales… Acostumbrado desde la infancia a calcular las dimensiones de un edificio desde su entrada con una mirada sencilla, en una intuición rápida, se da cuenta de su impotencia para medir el alcance de lo que ve. Si se adelanta, huyen las columnas y persiguiéndose se esfuman en el horizonte. En parte alguna descansa la vista para fijar su límite. Ninguna geometría euclidiana puede satisfacer su sentido del tacto. Le rodea el infinito por doquier, pues por todos lados se presenta la misma imagen, como reflejada por espejos múltiples. Decidido entonces, se enfrenta el visitante con los fustes que le asedian por cualquier parte. De estilo toscano, en general de mármol blanco y liso, algunos en ónice, a veces con formas salomónicas o entorchadas, su similar altura y la elegancia de su porte dan un parecido ademán a las calles que se abren ante su vista. Aprecia inmediatamente que son diferentes los capiteles, debido sin duda a orígenes distintos. Levanta los ojos y percibe que sostienen arcos de herradura que se persiguen de columna en columna, en gesto gracioso y frívolo, sin ninguna utilidad aparente, cuando en realidad sirven de armazón para sostener el demasiado frágil conjunto. Más alto aún, por encima de los contrafuertes sobre los cuales se apoyan los arcos de herradura, se yerguen ligeros pilares. Mantienen una segunda fila de arcos, éstos de medio punto, que soportan en la penumbra las vigas del techo y la carpintería de la techumbre. La ligereza producida por las piedras blancas alternando con ladrillos rojos del mismo espesor para componer en dos colores los arcos de herradura, la curva extremada de sus formas, la visión aérea de los dobles arcados producen una impresión inimaginable. Asombrado se adelanta el visitante por el bosque sagrado. Sé detiene en las partes reservadas del santuario. Y, a menos que la indiferencia no traicione su insensibilidad por las maravillas del arte y por los placeres con los cuales enriquecen el espíritu, no sabrá en un principio Capítulo 1-

El Teix. Testimoni de les cabòries mallorquines

Sangre judía 2. La brillante estela de los españoles expulsados

Sobre el origen de los apellidos judíos y la gesta de aquellos españoles libres, expoliados y exp... more Sobre el origen de los apellidos judíos y la gesta de aquellos españoles libres, expoliados y expulsados de supatria milenaria por defender el derecho a su identidad, negado por la monarquía patrimonial católica, que quiso exterminarlos para conseguir la uniformidad religiosa de sus reinos y así facilitar su sometimiento. Mientras la católica España se degradaba moralmente y languidecía, mal iluminada por las hogueras de los aquelarres religiosos en los que el integrismo cristiano quemaba disidentes, los españoles expulsados trabajaban y engrandecían los países que los acogieron y ofrecieron un espacio de libertad.

STUPIDITY AND INCONGRUITY OF CHRISTIAN ANTISEMITISM

Ultima Hora, 1997

Every year the Christian world commemorates the arrest, crucifixion and death of a Jewish rabbi n... more Every year the Christian world commemorates the arrest, crucifixion and death of a Jewish rabbi named Jesus of Nazareth. Despite how much has been written about this episode, it seems as if it is still in a nebula. The versions of the gospels and canonical texts are disparate and, in some aspects, contradictory. But, in summary, it could be interpreted that it happened like this: Six days before Pesach, the Jewish Passover, Jesus attended a dinner in Bethany, where Lazarus, whom Jesus had raised from the dead, was also present. Martha, Lazarus' sister, served dinner. Then Mary, the other sister, took a pound of real nard perfume, very valuable, anointed Jesus' feet with it and wiped them with her hair. Most of the diners were scandalized by this gesture, among them the Pharisee host and the disciple Judas. Why should they be scandalized? The gospels don't say it. But it is most likely that those present would have correctly interpreted the meaning of that gesture: the anointing of Jesus as a candidate for the throne of Israel, outside of priestly authority. By that act, the rabbi who worked miracles became the promised "anointed one" (messiah, savior). The people expected Jesus to return the house of Israel to his children, freeing it from the Roman usurpers, the royal line of Herod, and the corrupt priestly caste of the Sadducees. Those present, therefore, shuddered to see the risk involved in declaring their open opposition to the Roman Empire and the collaborationist authorities. For this reason Judas, terrified by the possible consequences, ran to tell the high priest. The next day, Jesus did what the prophet Isaiah had written: he entered Jerusalem humbly riding on a colt. His followers and many people who had come to celebrate the Passover hailed him: "Hosanna, son of David, blessed is he who comes in the name of the Lord, the king of Israel!" They celebrated the arrival of the "anointed one" (messiah) who was to free the Jewish people from Roman oppression. The collaborationist authorities were alarmed. The Sanhedrin met due to the fear that the Romans, upon learning of this attempted sedition, would raze the temple and put an end to the untamed province of Judea once and for all (as would happen four decades later). Then Caiaphas, the high priest, said: "You do not understand. It's better that he die: "one man for the people, not all the people." On the eve of Pesach, the so-called Holy Thursday, after the Passover meal, Jesus gathered his followers, armed with swords, in the garden of Gethsemane. The conspirators probably trusted that the crowd of people who hailed Jesus would follow his action and, with the help of Yahweh, they would be able to carry out the coup. Judas's denunciation frustrated the attempt. Six hundred Roman soldiers, commanded by a centurion, after an attempt at fighting, arrested Jesus. First they took him to the house of Annas, father-in-law of Caiaphas. Then to his house. The three synoptic evangelists (Mark, Matthew and Luke) place the trial of Jesus there, whom, according to them, the priests condemn as "blasphemous." The fourth evangelist, John, says nothing, but rather explains this same judgment in detail, but in the palace of the governor Pontius. Pilate, who is only interested in one thing: If the rabbi considers himself king of the Jews, because in that case he would be guilty of sedition. Jesus confirms this, although he qualifies that his kingdom is not of this world. But the governor does not understand theological subtleties and declares him guilty. The rabbi is sentenced to death for having proclaimed himself "king of the Jews" and this will appear on the head of his cross with a sign written in three languages-Hebrew, Greek and Latin-so that everyone can know: Jews, Greeks and Romans. Up to this point everything is very clear. But the three synoptic evangelists, who directed their proselytizing in part to the pagans (non-Jews) of the empire, found themselves in the painful situation of exonerating the Romans of the rabbi's death to avoid unpleasant political consequences. Then they created an absurd Pilate, who implores the people to save the rabbi in exchange for an evildoer that one of the evangelists

Manuel Cardona i Castro

RECERCAT - Dipòsit de la Recerca de Catalunya. ...

Hoy por tí, mañana por mí

Orbis, 1994

BAGGIONI (1989) delínea la recepción de SCHUCHARDT del pasado reciente y trata de probar una «teo... more

En busca del Santo Grial

Teorías de la república y prácticas republicanas, 2021

L'escriptor i la llengua

... L&#x27;escriptor i la llengua. Autores: Pere Bonnin; Localización: Homenaje a Elías Canet... more

Eva Braun y Adolf Hitler

Información del libro Eva Braun y Adolf Hitler.

Sangre judía: españoles de ascendencia hebrea y antisemitismo cristiano

Información del libro Sangre judía: españoles de ascendencia hebrea y antisemitismo cristiano.

Jordi Sabater i Pi

Información del libro Jordi Sabater i Pi.

Cómo hacer un bebé sin esfuerzo

Información del libro Cómo hacer un bebé sin esfuerzo.

L'escriptor i la llengua

Homenaje a Elias Canetti 1987 Isbn 3 923593 52 X Pags 21 36, 1987

... L&#x27;escriptor i la llengua. Autores: Pere Bonnin; Localización: Homenaje a Elías Canet... more

Los pobres jueces de la democracia

Acceso de usuarios registrados. Acceso de usuarios registrados Usuario Contraseña. ...

El escritor y la lengua

FerrolAnálisis: revista de pensamiento y cultura, 2006

Información del artículo El escritor y la lengua.

Punts irrebatibles de la tesi de Nito Verdera sobre el Colom eivissenc

Sólo un investigador que, además de rata de biblioteca como Nito Verdera, tenga profundos conocim... more Sólo un investigador que, además de rata de biblioteca como Nito Verdera, tenga profundos conocimientos de náutica y de las costas marítimas, tanto de las islas Pitiusas como de la tierra descubierta en el Nuevo Mundo, puede relacionar la toponimia colombina de América con la del lugar de origen del almirante. Como piloto de la Marina mercante que surcaba las costas americanas, Nito Verdera disfrutaba de unos conocimientos previos en su investigación que no tiene -que se sepa- ningún otro investigador. Por ello, no sólo ha podido averiguar la toponimia, sino también los profundos conocimientos cartográficos que poseía Colón del océano Atlántico ya en el siglo XV-XVI basándose en sus cálculos, que han sido confirmados científicamente en el siglo XX por la NASA, con todo lo moderno del instrumental que posee.

Irrefutable points of the thesis of Nito Verdera on the Iberian Columbus

Only a researcher who, in addition to a library rat like Nito Verdera, has a deep knowledge of na... more Only a researcher who, in addition to a library rat like Nito Verdera, has a deep knowledge of nautical and maritime coasts, both of the Pitiusas Islands and of the land discovered in the New World, can relate the Colombian toponymy of America with that of the place of origin of the admiral. As a pilot of the merchant navy that sailed the American coasts, Nito Verdera had some prior knowledge in his research that has no-one known-no other researcher. For this reason, it has not only been able to ascertain the toponymy, but also the deep cartographic knowledge that Columbus had of the Atlantic Ocean already in the XV-XVI century based on his calculations, which have been scientifically confirmed in the twentieth century by NASA, the modern of the instruments that it possesses.

Cristóbal Colón estudió en Pavía

Periódico de Ibiza y Formentera, 2017

El navegante Cristóbal Colom (Colón), descubridor del Nuevo Mundo, era cripto judío, probablement... more El navegante Cristóbal Colom (Colón), descubridor del Nuevo Mundo, era cripto judío, probablemente de Ibiza, y estudió matemáticas, astrología y cosmografía en la yeshivá de Pavía, fundada por el rabino Joseph Colom (Chambéry 1420 - Pavía 1480), probable pariente suyo. Los Colom eran judíos catalanes de nación huidos a raíz de las persecuciones de 1412. Académico notable en Pavía fue Joseph ben Peres (Pérez) Colom, nieto del rabino Joseph Colom.

Colón no era de Felanitx

El Cristóbal Colón que presentan los investigadores José A. Lorente y Gabriel Verd como nacido en... more

Cristóbal Colón no trajo la sífilis a Europa

by Pere Bonnin and Nito Verdera Escandell

El navegante Cristóbal Colón no trajo la sífilis a Europa. Existen evidencias científicas de que ... more

CHRISTOPHER COLUMBUS NO RELATION TO THE AMERICAN INDIGENOUS EXTERMINATION

by Pere Bonnin and Nito Verdera Escandell

Christopher Columbus did not comite genocide. The Spanish Crown introduced slave labour for the i... more

La meva relació ancestral amb Búger

Búger és un poblet situat damunt un turó al pla-nord de Mallorca. L'origen del nom és pre-romà i ... more

Habaneras en el Port de Sóller

Las habaneras, canciones de taberna, son un maridaje de la música afro-cubana con la country-danc... more

ESTUPIDEZ E INCONGRUENCIA DEL ANTISEMITISMO CRISTIANO

Ultima Hora, 1997

El mundo cristiano conmemora cada año la detención, crucifixión y muerte de un rabino judío llama... more El mundo cristiano conmemora cada año la detención, crucifixión y muerte de un rabino judío llamado Jesús de Nazaret. A pesar de lo mucho que se ha escrito sobre este episodio, parece como si quedase todavía en una nebulosa. Las versiones de los evangelios y de los textos canónicos resultan dispares y, en algunos aspectos, contradictorias. Pero, en resumen, se podría interpretar que sucedió así: Seis días antes de Pesaj, la Pascua judía, Jesús acudió a una cena en Betania, en la que también estaba Lázaro, el que Jesús había resucitado. Marta, hermana de Lázaro, sirvió la cena. Entonces María, la otra hermana, tomó una libra de perfume de nardo auténtico, muy valioso, ungió con él los pies de Jesús y se los secó con la melena. La mayoría de comensales se escandalizaron por este gesto, entre ellos el anfitrión fariseo y el discípulo Judas. ¿Por qué habían de escandalizarse? Los evangelios no lo dicen. Pero lo más probable es que los presentes hubiesen interpretado correctamente el significado de aquel gesto: la unción de Jesús como aspirante al trono de Israel, al margen de la autoridad sacerdotal. Por aquel acto, el rabino que obraba milagros se convertía en el "ungido" (mesías, salvador) prometido. La gente esperaba que Jesnús devolviese la casa de Israel a sus hijos, liberándola de los usurpadores romanos, de la estirpe real de Herodes y de la casta sacerdotal corrupta de los saduceos. Los presentes, pues, se estremecieron al ver el riesgo que suponía declarar su oposición abierta al Imperio Romano y a las autoridades colaboracionistas. Por esto Judas, aterrado por las posibles consecuencias, corrió a contárselo al sumo sacerdote. Al día siguiente, Jesús hizo lo que había escrito el profeta Isaías: Entró en Jerusalén montado humildemente en un pollino. Sus seguidores y mucha gente que había acudido para celebrar la Pascua lo aclamaron: "¡ Hosanna, hijo de David, bendito el que viene en nombre del Señor, el rey de Israel!" Celebraban la llegada del "ungido" (mesías) que había de liberar al pueblo judío de la opresión romana. Las autoridades colaboracionistas se alarmaron. Se reunió el Sanedrín ante el temor de que los romanos, al tener noticia de este intento de sedición, arrasaran el templo y acabasen de una vez con la indómita provincia de Judea (como así ocurriría cuatro décadas más tarde). Entonces Caifás, el sumo sacerdote, dijo: "No lo entendéis. Es mejor que muera un hombre por el pueblo que no todo el pueblo." La víspera de Pesaj, el llamado jueves santo, después de la cena pascual, Jesús reunió a sus seguidores, armados con espadas, en el huerto de Getsemaní. Probablemente los conjurados confiaban que la multitud de personas que aclamaron a Jesús seguirían su acción y, con ayuda de Yahvé, podrían dar el golpe. La delación de Judas frustró el intento. Seiscientos soldados romanos, comandados por un centurión, después de un conato de lucha, arrestaron a Jesús. Primero lo condujeron a casa de Anás, suegro de Caifás. Luego a casa de éste. Los tres evangelistas sinópticos (Marcos, Mateo y Lucas) sitúan allí el juicio a Jesús al que, según ellos, los sacerdotes condenan por "blasfemo". El cuarto evangelista, Juan, nada dice, sino que explica con pelos y señales este mismo juicio, pero en el palacio del gobernador Poncio

DIA DE REBAIXES

Metro News, 2006

Objectiu: ocupar i destruir la Nació Catalana. La meitat dels catalans convocats han votat en el ... more Objectiu: ocupar i destruir la Nació Catalana.
La meitat dels catalans convocats han votat en el referèndum de l'estatut. D'aquests, en números rodons, el 74 por 100 ha dit si, el 21 per 100 ha dit no i el 5 per 100 ha votat en blanc. Els dirigents del si no hi caben de goig. Els del no miren de compondre la desfeta. Però el més significatiu ha estat el procés de negociació. La reacció enfurismada dels representants de l'espanyolisme castellanitzant o, per abreviar, castenyolisme, m'han fet recordar la protesta de Guillem de Vinatea al rei Alfons III el Benigne, qui, per intrigues de sa segona esposa, Elionor de Castella, volia donar a l'infant Fernando, fill d'aquesta, nombroses ciutats i viles de Castelló, Alacant i València. Resumeixo al català actual: "Molt ens meravella del senyor rei i de tot son Consell que aitals donacions faceu i consentiu; car això no vol dir sinó toldre i separar el regne de València de la Corona d'Aragó, car sense aquestes ciutats i viles València no seria res; per això nosaltres no ho consentim i ho contradirem." També li deia que el rei i el Consell els posaven en tal punt d'ésser traïdors, bé a Sa Majestat, bé al poble de Catalunya, i que no canviarien de parer tot i que els matés. La reina Elionor, tota irada i plorant, va dir: "Senyor, esto no lo consentiría el rei Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase todos." El rei català li va respondre: "Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella." L'anècdota revela que de l'Edat Mitjana ençà la noblesa castellana volia apoderar-se de les terres catalanes i que la classe dirigent catalana, políticament babau, perdia poder anteposant els interessos particulars als interessos nacionals. També ens demostra que alguns representants del poble, com Guillem de Vinatea, opten per la fidelitat nacional abans de cometre una traïció induïda per uns dirigents deslleials. L'any 1714 l'aliança franco-castellana va aprofitar la victòria de les armes per abolir la Corona d'Aragó i els estats que la formaven. D'aleshores ençà, cada cop que els catalans han aixecat la veu per reclamar les llibertats arrabassades han rebut una ofensiva ferotge, com s'ha demostrat en el procés de negociació de l'estatut. Manuel Fraga Iribarne, ex ministre de la Dictadura, fundador i president honorari del PP, ho va dir ben clar: "Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar." Els castenyols com Fraga ens diuen despectivament polacs, amb tota la raó i no tant perquè parlem una llengua que ells no volen aprendre. Catalunya, com Polònia, té una història malaurada. Polònia fou repartida entre dues potències veïnes l'any 1772 i el 1795 l'estat polonès deixava d'existir. Catalunya ho fou l'any 1659 i el 1714 els estats catalans deixaven d'existir. Tant Catalunya com Polònia han estat víctimes d'una classe dirigent deslleial al país i servil als nous amos. Polònia va ressuscitar el 1945 com a país satèl•lit de la URSS. L'himne de Polònia comença dient "Polònia encara no està perduda". La nació catalana està perduda, almenys durant els propers anys, car el si a l'estatut ha guanyat per majoria. La Constitució de 1978, prohibint la federació de comunitats autònomes, fa impossible ressuscitar els estats catalans. I la dirigència catalana, la que realment té pes i només cerca el que en pot pescar, ja està satisfeta amb un estatut rebaixat. Peix al cove!

Donde las piedras hablan / Where the Stones Speak

The Casa Shalom Journal, 2012

Experience a spectacular trip to Israel.

EL HIMNO NACIONAL ¿QUÉ HIMNO

Ultima Hora, 1996

España no es una nación, sino un estado plurinacional impuesto militarmente por la monarquía borb... more

EL COMUNISME DE CADA DIA

Dos cecs estan asseguts al cinema. Un d'ells pregunta: "Escolta, tu veus res?" "No, en absolut", ... more Dos cecs estan asseguts al cinema. Un d'ells pregunta: "Escolta, tu veus res?" "No, en absolut", respon l'altre. "Doncs, perquè no canviem de seient?" Així Leopold Szinetar, de l'agència oficial hongaresa MTI, va criticar les noves mesures econòmiques aprovades pel govern hongarès el 1980 i amplement elogiades pel congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS), que les va presentar com a model. Aquestes mesures consistien en privatitzar els canals de distribució dels aliments, perquè el pagès venia, per exemple, tomàquets, ous o verdures al govern i quan arribaven al mercat ja eren mustigues o podrides. També s'havia descobert una estafa a gran escala. El pagès venia la llet al govern, per exemple, a cinc i el govern, que pagava uns sous baixos, la venia a la botiga a tres. Els alts funcionaris planificadors de la carn de vedella s'adonaren que mentre pujava la producció de carn de vedella, baixava la producció de llet. Com potser això? A la fi descobriren el misteri: els pagesos compraven llet a quatre a la botiga i la venien al govern a cinq. Per tal d'arrodonir el negoci, els pagesos mataven les vaques i les venien al govern com a carn de vedella. Els "experts" varen resoldre el problema pujant el preu de venda de la llet a la botiga i també el sou dels obrers industrials per tal que la poguessin comprar. Els intel•lectuals de totes les èpoques han mostrat una gran fascinació per l'economia dirigida. Sempre que han pogut han posat traves a la lliure expansió de l'oferta i la demanda. Damunt el paper i des del punt de vista burocràtic, tot funciona, res se tuda; si hom produeix deu, se'n consumeix deu, car tot està ben planificat. Però a la pràctica els habitants d'un país d'economia centralitzada estan cansats de sentir contínuament allò de "si no t'agrada, no en mengis!". I no agrada, però n'has de menjar forçosament per manca d'oferta en el mercat i perquè sovint no hi ha sinó comestibles de mínima qualitat i en escassa quantitat. En el congrés del PC polonès, al febrer de 1980, els periodistes occidentals ens assabentàrem que a Gdansk, nord de Polònia, els obrers de les drassanes protestaven per manca de carn. Els col•legues Ricard Estarriol de la Vanguardia, Rudolf Stamm del Zürcher Zeitung, Harry Schleicher del Frankfurter Rundschau i jo mateix (de l'Agencia EFE) vàrem demanar el preceptiu permís per viatjar des de Varsovia a Gdansk a veure què passava. Ens ho varen denegar. Sis mesos més tard, a l'agost, els obrers s'alçaren obertament contra el govern i contra el PC dirigit pel secretari general Edward Gierek. Aleshores va sorgir el moviment popular Solidarność i va començar la història que més o menys és coneguda a Occident. Calen, però, algunes reflexions sobre l'evolució de l'economia que va desembocar en la protesta general. Cert que un dels detonants que encetaria la protesta fou l'elecció d'un papa polonès, el cardenal Wojtyla, el 16 d'octubre de 1978. Els catòlics polonesos, de llarga tradició anticomunista, es varen sentir sostinguts i instigats a enfrontar-se al govern.

Els haiku de Ralph Günther Mohnnau / The haiku of Ralph Günther Mohnnau

Un revolucionari de la poesia alemanya El poeta de Frankfurt am Main, Ralph Günther Mohnnau, acab... more Un revolucionari de la poesia alemanya El poeta de Frankfurt am Main, Ralph Günther Mohnnau, acaba de publicar a l'editorial Alpha Literatur Verlag de Frankfurt am Main la seva trilogia de haiku sota el títol genèric "Vina, estimem-nos" en alemany amb traducció a l'anglès, japonès, castellà (espanyol) i francès. Són tres volums artísticament editats en paper artesà del tipus Capellades, dins el ja conegut estil de l'editorial, amb inserció de papers de colors fets de dafne nepalesa. (ISBN 978-3-949943-02-7) El primer volum porta el títol Luft Spiegelungen (Reflexos de l'aire), el segon Papier lumen (Lumens de paper) i el tercer Shit happens Love happens (La desgràcia ocorre L'amor ocorre). Son en total 102 haiku sobre el tema de l'amor on l'autor amb poques paraules dibuixa situacions de parella amb una visió amable, però també amb ironia, sarcasme i freda realitat.

NADA, NI EL INFIERNO, ES LO QUE ERA

Ultima Hora, 1999

Cuando yo era chico, en pleno nacional catolicismo, los cuaresmeros nos amenazaban desde el púlpi... more Cuando yo era chico, en pleno nacional catolicismo, los cuaresmeros nos amenazaban desde el púlpito con las penas eternas del infierno, mucho más temibles que los interrogatorios de la Guardia Civil. Un fogoso predicador, de cuyo nombre no consigo acordarme, nos advirtió a gritos que los muros del infierno tenían un grueso de 14 km. Fue la comidilla de los feligreses. Recuerdo aún el rostro burlón de mi padre al contar la anécdota. En cambio, nadie consideraba pasadas de rosca las minuciosas descripciones del fuego eterno y de las refinadas torturas a que eran sometidos los condenados. Una larga tradición eclesiástica enseñaba que los cristianos muertos en pecado mortal no sólo se veían privados de contemplar la gloria del Señor, sino que además quemaban sin tregua, profiriendo alaridos de dolor, en el fuego eterno del infierno. Los que morían en pecado venial expiaban su culpa en el purgatorio, que era como el infierno, con fuego en llama, pero sin demonios y a plazo fijo, según el tiempo de condena. Los recién nacidos que morían sin ser bautizados iban al limbo, un lugar neutro en donde esperan la redención del género humano que se produciría el día del juicio final. Mientras el infierno, las llamas y las horribles torturas eran descritos con sorprendente precisión, el cielo o paraíso resultaba algo ambiguo en los sermones. Lo describían como una especie de jardín celestial, en el que las almas de los justos, con cara de bobo feliz, pasaban la eternidad contemplando al Señor de las barbas blancas que lucía toda su magnificencia divina. Viendo que a los chicos nos hacía poca ilusión un cielo tan aburrido, un vicario del pueblo, actualmente con fama de santo, nos dijo que se repartían golosinas. Recientemente, los jesuitas afirmaron en su revista Civiltà Cattolica, al parecer con conocimiento de causa, que en el infierno no hay fuego. Algo han conseguido los verdes en su lucha contra la contaminación y los respectivos consejeros autonómicos en su política contra incendios. No han resuelto el problema terrenal, pero el informe de los teólogos indica que su eficacia es palpable en el más allá. Al contradecir la antigua doctrina ampliamente difundida, los jesuitas no explican si el fuego fue apagado debido a las nuevas normas medioambientales o se extinguió porque los herejes musulmanes y los cismáticos ortodoxos, dueños del petróleo y del gas natural, suspendieron el suministro de combustible. Reiteran que el infierno existe y es una verdad de fe. Todas las verdades indemostrables son verdades de fe. La existencia del infierno es indemostrable, por ello es una verdad de fe. En base a esta fe, los teólogos de la Compañía de Jesús desmienten a Dante al afirmar que el infierno tampoco es un lugar, sino un estado de sufrimiento. «A la pena de la condenación-dice el editorial de Civiltà Cattolica-, se añade "la pena del sentido", que se expresa con la imagen del fuego, pero que no tiene nada que ver con el fuego tal y como lo conocemos, sino que significa un estado de sufrimiento de "todo" el ser humano por el hecho de estar privado de Dios.» Después de haber soportado temperaturas de 25 grados bajo cero, me resultaba extraña la preferencia de la Santa Madre Iglesia por castigar con fuego a los pecadores. Una congelación eterna con goteo de nariz, sinusitis e intenso dolor de cabeza no sería tan espectacular pero tal vez más perversa. El estado de sufrimiento puede ser tan intenso por el frío como por el calor. O por la falta de luz. Pienso que privar a un alma de la contemplación de Dios es como dejarla a oscuras. Los miembros de la ONCE podrían dar

El prof. Dr. Knut Forssmann (1936-2021) en el record

Facebook, Xarxes socials, 2021

Sento en el cor haver de comunicar-vos la mort del meu professor i amic, Dr. Knut Forssmann, de 8... more Sento en el cor haver de comunicar-vos la mort del meu professor i amic, Dr. Knut Forssmann, de 85 anys, amb qui vaig cursar literatura alemanya a la Universitat de Barcelona. El Dr. Forssmann era fill del premi Nobel de Medicina, Dr. Werner Forssmann, a qui també vaig conèixer. En un viatge que feren a Catalunya en Knut en va quedar enamorat. La investigació sobre Baltasar Gracian i la seva relació amb la literatura alemanya fou un bon pretext per establir-se a Barcelona i triar com a residència Castelldefels. Donava classes d'especialitat i de postgrau al departament de germanística i l'elecció d'assignatures imposada pel pla Maluquer em va permetre matricular-me a les seves classes de literatura alemanya. Em va descobrir l'esperit revolucionari d'Anton Bruckner, l'humor dolorit, el sarcasme, de Heinrich Heine, l'esperit irònic i crític del periodista Kurt Tucholsky... Més tard el vaig trobar a Castelldefels amb la seva esposa, ara prof. de literatura anglesa a la Universitat Rovira i Virgili, la Dra. Liz Russell. Vam congriar una bella amistat, després ampliada amb els seus fills Kevin i Alec, la meva esposa Aída Vera i la meva filla Nayra. Knut era la imatge del professor completament dedicat als llibres i als alumnes. Tinguérem llargues converses sobre literatura i la vida a la finca que ell va comprar a les Moles de Tivissa. S'hi passava moltes hores. Podria dir-se que l'ensenyament de literatura i la terra foren les seves columnes vitals. Fou professor emèrit i després de la jubilació es va quedar sense una de les dues columnes vitals. Es va aïllar a poc a poc posant una barrera psicològica que impedia l'accés. Guardo de l'època extravertida un formós record i un punyent dolor quan es va tancar abstret en si mateix. Descansi en pau un dels millors professors que he tingut i rebin la seva ex esposa Dra. Liz Russell, els seus fills Kevin i Alec, així com la nova generació familiar que han creat, el nostre condol. El record del professor i amic Knut Forssmann viurà dins mi fins que jo tingui memòria. Els alumnes i després col•legues Jordi Jané i Macià Riutort varen coordinar la miscel•lània "Literatura i compromís" en honor del professor Dr. Knut Forssmann (Arola Ed. 2006).

VOICE OF EXPERIENCE A Reflection post Stroke

My story about the stroke and the Catalan medicine. Thanks to everyone who took part.

Reflexió post ictus

Linkedin, 2020

Quan una persona necessita el servei d'alt nivell que l'Estat li ha cobrat i promès, aleshores s'... more

EL CEMENTIRI DELS JUEUS Conte de Pere Bonnín

Eren les onze de la nit passades, quan aquell vellet magre, de faccions delicades, començà a fer-... more Eren les onze de la nit passades, quan aquell vellet magre, de faccions delicades, començà a fer-me l'estranya confidència. L'havia conegut poc temps abans, quan ambdós ens trobàrem llegint la mateixa placa que hi ha a una de les travesseres del carrer del Call de Barcelona, prop de la Plaça de Sant Jaume. Ja no recordo la inscripció d'aquell portal, però no oblidaré mai les paraules d'aquell avi ni l'esglai que em produïren. Estàvem asseguts cara a cara a la bodega que hi havia al voltants de Santa Maria del Mar. Aquesta bodega era coneguda pels estudiants com "Can Porcell" per la seva decoració amb carasses de porc penjades. Un vi blanc del Penedès i uns talls de pernil i de formatge acompanyaven el sorprenent relat. Mentre parlava, el vell, amb ulls vivaratxos, observava les meves reaccions, sens dubte per saber si continuava o tallava en sec el seu discurs. Me donà la impressió que no volia passar per boig, ni per incomprès o llunàtic. Però tenia la necessitat imperiosa de desengavatxar la història per tal de quedar-se tranquil.-Encara no sé perquè us ho conto a vós. Potser m'inspireu confiança. Fins ara no havia gosat dir-ho a ningú-explicà el vell a tall d'introducció. I continuà: "Era l'agost de l'any 1945 quan van començar les obres d'anivellació per a bastir uns edificis destinats a l'esport del tir. Les obres es feien a les terres ocupades pel Tir Nacional, que estava tocant a la carretera que mena al castell de Montjuïc. Jo era ajudant de l'aparellador encarregat de les obres. Tenia per missió vigilar els treballs i avisar de seguida si es presentava algun problema. Aquesta feina temporera d'estiu m'ajudava a finançar els estudis d'arquitectura que jo durant l'hivern cursava a la Universitat de Barcelona. Eren temps difícils aquells. Tots pagàvem les conseqüències de la guerra civil. La misèria, la fam i la por s'havien estès per Barcelona com una epidèmia de tristor. El nou règim del general Franco s'havia entestat en reconvertir tots els espanyols en bons catòlics i millors feixistes. La vida voltava entorn del fanatisme religiós i de l'autoritarisme militar". L'avi interromp el seu discurs per a remullar la gorja amb un glopet de vi. Li atanso el plat de pernil, que rebutja agafant un bocí de formatge. "El segon dia de les excavacions, aparegueren unes calaveres i ossos humans. De tot d'una no sabíem què era. Alguns obrers, en veu baixa, comentaven que podria ser una fossa comuna de gent que havien assassinat durant la guerra. Però a mida que removien la terra apareixien més tombes amb restes humanes dintre. No hi havia dubte que es tractava d'un cementiri.

Les Illes: un estat de la qüestió

Revista de Catalunya nº 100, 1995

Informe, subtitulat Pecats i angoixes d'una autonomia de tercera, publicat en el núm. 100 d'oct. ... more Informe, subtitulat Pecats i angoixes d'una autonomia de tercera, publicat en el núm. 100 d'oct. de 1995 a la Revista de Catalunya. L'antic Regne de Mallorca esdevingut, província i després Comunitat Autònoma del Regne Borbònic, va perdre sa sobirania el 1715 per l'ocupació militar de l'imperi francès i l'imperi castellà arran de la guerra de Successió a la Corona hispànica.

Diálogo con el amo

Ultima Hora, 2020

En el diálogo del esclavo con el amo, siempre gana en amo. Es una constante histórica en las rela... more

Calçotada con misterio

Ultima Hora, 2020

En general todos los misterios generan más preguntas que respuestas. Durante el nacional catolici... more

Complicidad de Pío XII con Hitler

Fundación Wallesberg, 2019

Alois Hitler se casó en terceras nupcias con la hija de una prima. Existía un parentesco colatera... more Alois Hitler se casó en terceras nupcias con la hija de una prima. Existía un parentesco colateral de tercer grado según el derecho canónico, por lo que la pareja tuvo que solicitar dispensa del obispo para casarse. De su matrimonio nacieron seis hijos. Sobrevivieron Adolf (1889-1945) y Paula (1896-1960). Adolf Hitler, fallecidos ya sus hermanos, nació en Braunau am Inn a las 7:30 horas de la mañana del 20 de abril de 1889 como hijo único. Fue bautizado en la iglesia parroquial de Braunau el 22 de abril a las 15:45 horas por el cura católico Ignaz Probst, quien hizo constar en el libro de bautismos que toda la familia era católica. Entre 1896 y 1898, Adolf recibió su educación primaria en la escuela del famoso monasterio benedictino de Lambach con el maestro Franz Rechberger obteniendo las mejores calificaciones. Era miembro del Instituto de Niños Cantores y tomaba clases de canto. Como monaguillo, oyó hablar mucho del abad Hagen, al que conoció personalmente. El abad Hagen, miembro de una familia aristocrática, llevaba un anillo con una cruz gamada estilizada, que figuraba también en el escudo de armas familiar. El abad la hizo tallar en el púlpito del monasterio. Años más tarde, cuando Hitler buscaba un símbolo impactante que resumiese la ideología de su partido, se acordó de la fuerte impresión que le había causado de niño aquella cruz gamada del abad, pues durante años la estuvo dibujando en sus cuadernos. Hitler reconoció en Mein Kampf la fascinación que sentía por las fiestas religiosas, con su fastuosa y brillante liturgia, hasta el extremo que consideraba la profesión de sacerdote católico el máximo ideal que podía alcanzarse en la vida. Durante una temporada quiso ser cura, igual que algunos condiscípulos suyos que más tarde serían ordenados. Entre éstos destaca su compañero de clase Balduin Wiesmayr, que fue abad del monasterio de Wilhering, cerca de Linz. También fueron curas el hermano de Johann Weinberger, el amigo de Lambach, y Johann Haudun, el amigo de Linz, quien entre 1938 y 1943, siendo párroco de Leonding, se encargó de cuidar «para toda la eternidad» la tumba de los padres de Hitler, convirtiéndola en lugar de peregrinación para mayor gloria del Führer. * Probablemente de aquellas devotas fechas procede la mitificación del odio a los judíos. Adolf, como monaguillo, participaba con entusiasmo en la liturgia de la Semana Santa, que denigraba al pueblo judío acusándolo de haber perpetrado el crimen más horrendo e inconcebible que se pueda cometer: matar a Dios. La devoción por la figura de Cristo torturado y crucificado era fomentada estimulando el odio contra los judíos, a quienes se atribuía el deicidio. En la mente infantil de Adolf convivían el amor a Dios y el odio a los presuntos enemigos de Dios. El amor al prójimo quedaba limitado a los «hijos de Dios», pues «los hijos de las tinieblas», los «pérfidos judíos» culpables del deicidio, según el Canon missae, sólo merecían desprecio y muerte, a menos que se convirtiesen. Es la milenaria doctrina de la Iglesia católica y de las demás iglesias cristianas. Ideología compartida El antisemitismo o antijudaísmo teológico era compartido por toda la cristiandad: católicos, protestantes, ortodoxos... Desde que el emperador Constantino el Grande convocó en 325 el I Concilio de Nicea para estructurar una religión única del Imperio Romano, el judaísmo rabínico se convirtió en el principal enemigo al que abatir, porque seguía fiel a la Torá y no admitía otro «testamento» que el recibido por Moisés en el Monte Sinaí. El cristianismo creía que convirtiendo de grado o por la fuerza a los judíos legitimaría el «nuevo testamento» atribuido falsamente al rabino Jesús de Nazaret. La primera persecución para imponer la unidad religiosa, que rompía con la excepción constantiniana de permitir el judaísmo, fue decretada por el emperador Teodosio I el 1

Reino de malentendidos

Ultima Hora, 2020

Dado que la captación de la información por el oído es más imprecisa que la información visual, l... more

Regreso a Europa

Ultima Hota, 2020

El secuestro de la soberanía democrática del pueblo catalán bajo la bota militar borbónica siempr... more

Incongruencia vital

Ultima Hora, 2020

La fantasía monárquica genera servilismo y es moralmente degradante.

Fin de año, fin de época

Ultima Hora, 2019

"With the Franco-Castilian military conquest and occupation of Mallorca in 1715, the Nova Planta ... more

Divinos cuernos

Ultima Hora, 2019

Cuando el derecho canónico interviene para resolver problemas de entrepierna entre seres humanos ... more

Cantan papeles y mienten barbas: Ni Cristòfol Colom ni los hermanos Pinzón estaban relacionados con Pals de Girona

Ni Cristóbal Colón ni los hermanos Pinzón estaban relacionados con Pals de Girona, como afirman a... more

Cantan papeles y mienten barbas: Ni Cristòfol Colom ni los hermanos Pinzón tenían relación con Palsde Girona

by Nito Verdera Escandell and Pere Bonnin

Contra lo que asegura el revisionismo histórico de algún catalán, ni Cristòfol Colom ni los herma... more

Cantan papeles y mienten barbas: Ni Cristòfol Colom ni los hermanos Pinzón tenían relación con Pals de Girona " DENUNCIA D IBICENCO BERNAT GALAMÓ CONTRA LOS HERMANOS PINZÓN " (A

by Pere Bonnin and Nito Verdera Escandell

Contra el revisionismo histórico. Ni Cristòfol Colom ni los hermanos Pinzón tuvieron relación con... more

COLÓN NO PUDO SER UN GENOCIDA

by Pere Bonnin and Nito Verdera Escandell

Las estancias de Colón en América fueron breves, de modo que no tuvo tiempo material de gobernar ... more

Judeophobia in the UN

In approximately 2000 BC, the territory that the Romans would call Palestine was inhabited by the... more In approximately 2000 BC, the territory that the Romans would call Palestine was inhabited by the Canaanites. If we consider the Bible as the history of the Hebrew people, we can follow in almost detail the process of the occupation and colonization of that territory, the constitution of the Kingdom of Israel made up of the 12 tribes, the first diaspora, the return from the Babylonian captivity and the establishment of the Kingdom of Judah, which currently gives its name to the Jews, as well as the second diaspora caused by the Romans. Of all this there is not only documentary evidence, but also archaeological remains. I'll just give an example. Siló is the town where Nicolau Aguiló lives, a Majorcan who converted to Judaism and is now a well-known rabbi by the name of Nissan ben Abraham. Shiloh is considered an "illegal settlement" by the Arabs and its permanence is in danger. However, Shiloh was the first capital of the children of Israel before they conquered Jerusalem. The Mishchan or Tabernacle was there for 369 years in the 11th and 12th centuries BC. Shiloh is probably the most spectacular historical site in Israel. Between 1922 and 1932, a Danish expedition made the first archaeological excavation, but its work was interrupted because the Arabs from the neighboring town of Cariot murdered the archaeologists. Later excavations were carried out that reveal the existence of what appears to be the provisional temple where the Tabernacle was kept. I explain this so that you can see that the biblical text that recounts God's promise to Jacob had concrete territorial effects. Israel and her descendants occupied the promised land and spread to the west, east, north and south, just as Genesis says (28: 13-14). The Quran, written about 2,000 years later than Genesis, attributes the inheritance of the land to Ishmael and asserts that the promise was made by God to Ishmael and not to Jacob. Ishmael was the son of Abraham and the Egyptian slave Hagar. Ishmael married a woman from Egypt. Let's take a jump in time. The Romans executed Rabbi Jesus of Nazareth for the crime of sedition, since he proclaimed his will to save the Jewish people from the corrupt priestly caste and the lineage of Herod, collaborators with the invader. Jesus wanted to establish the lineage of David, of which he considered himself a representative. The message to the Romans and Jews of that time was clear: David had reigned over the twelve tribes, so the rabbi's aspiration could be interpreted as an attempt to form a coalition of peoples in the area that would defeat the Roman occupier. In the year 70, after a Jewish revolt, the Roman general Titus destroyed Jerusalem and the second Temple. Hundreds of thousands of Jews died defending their independence from Rome. Later, Emperor Hadrian, after a new Jewish revolt in the year 132, expelled the Jews and built a pagan temple on the ruins of the Jewish Temple. To further mock the Jews, he renamed Jerusalem with the name of Aelia Capitolina and called Israel Palestine, because the Palestinians or philistin (Philistines), a people who no longer existed as such at that time, had been the biblical enemies of the Jews. Despite the expulsion and the attempt to erase the Jews from the map, many of them stayed there and others returned as soon as they could, among them Maimonides, the rabbi of Girona Bonastruc Sa Porta and our countryman Simó ben Semaj Duran.

Judeophobia in the UN

In approximately 2000 BC, the territory that the Romans would call Palestine was inhabited by the... more In approximately 2000 BC, the territory that the Romans would call Palestine was inhabited by the Canaanites. If we consider the Bible as the history of the Hebrew people, we can follow in almost detail the process of the occupation and colonization of that territory, the constitution of the Kingdom of Israel made up of the 12 tribes, the first diaspora, the return from the Babylonian captivity and the establishment of the Kingdom of Judah, which currently gives its name to the Jews, as well as the second diaspora caused by the Romans. Of all this there is not only documentary evidence, but also archaeological remains. I'll just give an example. Siló is the town where Nicolau Aguiló lives, a Majorcan who converted to Judaism and is now a well-known rabbi by the name of Nissan ben Abraham. Shiloh is considered an "illegal settlement" by the Arabs and its permanence is in danger. However, Shiloh was the first capital of the children of Israel before they conquered Jerusalem. The Mishchan or Tabernacle was there for 369 years in the 11th and 12th centuries BC. Shiloh is probably the most spectacular historical site in Israel. Between 1922 and 1932, a Danish expedition made the first archaeological excavation, but its work was interrupted because the Arabs from the neighboring town of Cariot murdered the archaeologists. Later excavations were carried out that reveal the existence of what appears to be the provisional temple where the Tabernacle was kept. I explain this so that you can see that the biblical text that recounts God's promise to Jacob had concrete territorial effects. Israel and her descendants occupied the promised land and spread to the west, east, north and south, just as Genesis says (28: 13-14). The Quran, written about 2,000 years later than Genesis, attributes the inheritance of the land to Ishmael and asserts that the promise was made by God to Ishmael and not to Jacob. Ishmael was the son of Abraham and the Egyptian slave Hagar. Ishmael married a woman from Egypt. Let's take a jump in time. The Romans executed Rabbi Jesus of Nazareth for the crime of sedition, since he proclaimed his will to save the Jewish people from the corrupt priestly caste and the lineage of Herod, collaborators with the invader. Jesus wanted to establish the lineage of David, of which he considered himself a representative. The message to the Romans and Jews of that time was clear: David had reigned over the twelve tribes, so the rabbi's aspiration could be interpreted as an attempt to form a coalition of peoples in the area that would defeat the Roman occupier. In the year 70, after a Jewish revolt, the Roman general Titus destroyed Jerusalem and the second Temple. Hundreds of thousands of Jews died defending their independence from Rome. Later, Emperor Hadrian, after a new Jewish revolt in the year 132, expelled the Jews and built a pagan temple on the ruins of the Jewish Temple. To further mock the Jews, he renamed Jerusalem with the name of Aelia Capitolina and called Israel Palestine, because the Palestinians or philistin (Philistines), a people who no longer existed as such at that time, had been the biblical enemies of the Jews. Despite the expulsion and the attempt to erase the Jews from the map, many of them stayed there and others returned as soon as they could, among them Maimonides, the rabbi of Girona Bonastruc Sa Porta and our countryman Simó ben Semaj Duran. Between the years 313 and 636 the territory now called Palestine was under Byzantine rule and from the year 636 to 1099 under Muslim rule. Then came the Crusaders, who dominated the territory between 1099 and 1291. From 1291 to 1516, the Jews living in Palestine were under Mamluk rule and were governed from Damascus. Between 1517 and 1917 they were under Turkish-Ottoman rule. There were about 1,000 Jewish families in the territory, mostly settled in Jerusalem, Nablus (Shechem), Hebron, Gaza, Safed (Tzfat) and in the villages of Galilee. The Arab population was not much larger and was always lower in the city of Jerusalem. During the Turkish

The ideas and customs of Israel expanded with the Phoenicians and were consolidated with Hellenic colonization

Mario Saban has written an excellent book, although from the title to the final point it is full ... more Mario Saban has written an excellent book, although from the title to the final point it is full of truisms. It doesn't say anything new. But after two millennia of misrepresentations, idolatries and lies, offering readers some transparency about Rabbi Jesus of Nazareth is a revolutionary act. Messianism, which in the Greek version is called Christianity, has no meaning without Judaism. If you erase Judaism, Christianity disappears. Because the New Testament cannot stand without its foundation which is the Old Testament, from which emanate the rights that Christianity considers inherited from the people chosen by God. Let me try to contextualize Mario's book. When people talk about the Hebrews and Judaism, both before and after Jesus, they do not have enough in mind that the ideas and customs of Israel expanded with the Phoenicians and were consolidated with the Greek or Hellenic colonization. Long before the birth of Jesus, Alexander III of Macedonia, called the Great, extended his empire to the East and to the West, conquering Egypt and the lands that are today known as Palestine, name imposed by the Romans after the destruction of the II Temple. Alexander the Great was a disciple of Aristotle and, like his teacher, he thought that it was necessary to overcome the narrow limits of the polis and spread Hellenism through the combination of different races and national cultures, in order to achieve from this way a cosmopolitan peaceful coexistence. As Theophrastus explains, the Jewish people, who had survived the Babylonian captivity, were considered by Greek intellectuals and by Alexander to be a people of philosophers, thanks to the high culture and morality they demonstrated. Within Alexander's civilizing plan, the Jews were very valuable in the economic and political aspect, because they were already dispersed in communities from the Caucasus to Egypt. Alexander promoted their expansion and sent them to found new colonies. He was aware of the need for the Jews to live in communities separate from the barbarians and the rest of the population in order to be able to practice their religion and develop their culture. The Jewish settlers, in the neighborhood that was assigned to them, the first thing they did was build the assembly building, knesset in Hebrew and synagogue in Greek. Shops, workshops and homes were established around the assembly. In later centuries the place of the Knesset was occupied by the consistory house or by the Christian church. Since they were good farmers, according to the testimony of Flavius Josephus, and needed wine for religious practices, they extended the cultivation of the vine, so that in almost in all the current wine regions of Europe there was an important synagogue. The geographer Strabo, who in the first century before Christ wrote an extensive history, says that in his time the Jews "had penetrated into almost every state, so that it was difficult to find a single place in the world, where their tribe was not welcomed and became dominant." These diaspora Jews maintained contact with the Sanhedrin and often made pilgrimages to Jerusalem, where nearly three million men gathered to celebrate the Passover, according to Flavius Josephus. This is why Philo could write that Jerusalem was not the capital of a nation, but of all nations. Later historiography has tried to minimize this fact of utmost importance to understand the Jewish sedition of the Roman Empire as presented by Jesus and his disciples. The Jews of the diaspora adopted Greek as their mother tongue. They also translated the Holy Scriptures into Greek, probably for two reasons: to spread the knowledge of the holy books among the Gentiles as a means of proselytism and to replace Hebrew or Aramaic with Greek in the reading of the texts in the synagogue, due to the growing Hellenization of the Jewish communities. The translator of the first two books of the Pentateuch, Yeshua ben Sira, recognized that things originally said in Hebrew do not have the same force when translated into another language. The

Les idees i els costums d'Israel s'expandiren amb els fenicis i es consolidaren amb la col•lonitzció hel•lènica

El Nou Testament no s’aguanta sense el seu fonament que és l’Antic Testament, d’on emanen els dre... more El Nou Testament no s’aguanta sense el seu fonament que és l’Antic Testament, d’on emanen els drets que el cristianisme considera heretats del poble escollit per Déu. L'autor contextualitza el llibre d’en Mario Saban. Quan hom parla dels hebreus i del judaïsme, tant d’abans com després de Jesús, no té prou present que les idees i els costums d’Israel s’expandiren amb els fenicis i es consolidaren amb la colonització grega o heŀlènica. Després d'explicar el sincretisme religiós del cristianisme, l'autor afirma com a conseqüència que el cristianisme només podrà ser guia de salvació de la humanitat si és capaç de treure’s la corona imperial romana i posar-se la corona d’espines que els romans clavaren al cap de Jesús i del poble jueu que ha romàs fidel al Déu únic.

The Torah’s influence on the toponyms and anthroponyms in Mallorca - English

Pere Bonnín’s intervention at Netanya’s congress “The Struggle for Identity of the Secret Jews o... more Pere Bonnín’s intervention at Netanya’s congress “The Struggle for Identity of the Secret Jews of the Balearic Islands.” (15 oct 2012).
The Hebrews arrived to the Balearic Islands and the Iberian Peninsula with the Phoenicians. They named the river Ebro and the lands irrigated by the river, Iberia. Ebro has the same root as Ebreo (Hebreo, Hebrew) and it is probable that, in its origin, it had the same meaning as well. They also named the Pitiusas Islands (pine islands) and the Balearic Islands, baale, toponym that refers to the god Baal and also to the Phoenicians’ settlements established in their incursions in the islands situated at the north of the Pitiusas: Majorca and Minorca (Roman names). It is probable that the islands had a more profound relation with the extinct kingdom of Israel, at the Mediterranean coastline, than with the inland kingdom of Judea, and when Israel disappeared it might have given name to the whole Hebrew collective.

Hebreos en las islas de Baal

Jornada Internacional de Estudios Genealógicos en Netanya, 2012

Los hebreos llegaron con los fenicios en las Islas Baleares, llamadas así en honor y gloria del d... more Los hebreos llegaron con los fenicios en las Islas Baleares, llamadas así en honor y gloria del dios Baal. El autor ofrece datos importantísimos sobre sus visicitudes en las Islas así como el antisemitismo sufrido por las comunidades judías instigado por el poder reinante en cada momento. Desde los fenicios a la actualidad existe un camino hebreo definido, que el autor explora y relata con sorprendente resutado: la huella judía i su antagonista antijudío conviviendo o coexistiendo durante más de 2400 años en el Archipiélago Balear.

Hebreos en las islas de Baal

Conferencia de Pere Bonnín en Netanya, Israel , 2012

La presencia de los hebreos en las islas de Baal. (Datos para un estudio.) Notas sobre la interve... more La presencia de los hebreos en las islas de Baal. (Datos para un estudio.) Notas sobre la intervención de Pere Bonnín en la jornada de estudios genealógicos en Netanya. Aunque no existe la documentación pertinente, todo indica que los hebreos llegaron a las islas y a la península más occidental del mar Mediterráneo junto con los fenicios. Recuerden que Hiram I de Tiro, suegro de Salomón, era también su armador y la flota fenicia viajaba por cuenta del Reino de Israel. Los fenicios/hebreos dieron el nombre de Iber al río Ebro y de Iberia a la tierra regada por este río. La raíz de Ebro es la misma que la de Ebreo. También llamaron Pitiusas (islas de pinos) a las islas meridionales: Eivissa (Ebussos), Formentera y Cabrera. Con sus incursiones desde las Pitiusas, establecieron en las islas septentrionales colonias o posesiones: baale. Baal significa en paleo-hebreo "el que posee" o "posesión". Adon (plural Adonai), derivado del egipcio Aton, gobierna cuerpo, alma y naturaleza, y da la Ley a su pueblo para que la guarde hasta el fin de los siglos. En cambio Baal es un dios más doméstico. La raíz asiria (babilónica) bēl, origen de Baal, supone un dominio concreto sobre las personas, pero también era usada como palabra de relación, igual que en hebreo: ba'al ha-bayit (señor o dueño de la casa) o ba'al-berith (señor de la alianza). Los griegos convirtieron las baale fenicias en Balearides y los romanos en Baleares, escrito también Baliares (genitivo:-ium). Existen restos arqueológicos que avalan esta interpretación, como el llamado «cementerio de los fenicios», situado en Son Bauló, Can Picafort, frente al Illot dels Porros. Las excavaciones en la cueva de la Moleta, municipio de Sóller, demuestran la existencia de un poblado prehistórico cuya antigüedad se calcula en 4000 años. Estos serían los mallorquines más antiguos, que recibieron la visita de fenicios y hebreos, griegos, cartagineses y romanos. En el yacimiento de Can Tamany se hallaron dos figurillas de bronce de una divinidad bélica con indumentaria fenicia. También se encontraron estatuas de los siglos IV y III aec en el yacimiento de la Roca Roja, destruido durante la conquista romana. Los paleo-lingüistas aseguran que la lengua de los iberos, así como la de los baleares, era muy parecida al idioma fenicio y paleo-hebreo como se deduce de la inscripción ibérica del siglo IV aec hallada en Ullastret, Girona. Su grafía se parece mucho a la paleo-hebraica, base del hebreo, y a la paleo-fenicia, base del griego. De ahí que los expertos consideren la lengua ibérica como un dialecto local del fenicio y del paleo-hebreo, similares al arameo, la lengua de los aqueménidas. Se puede afirmar que los descendientes de Jacob o Israel llegaron a las Islas de Baal con los fenicios, y los judíos-hebreos del Reino de Judá-se establecieron allí en la época de los cartagineses. Los fenicios, que durante los reinados de David y Salomón alcanzaron las costas de Iberia, fundaron Cartago en el año 820 aec durante el reinado del rey de Israel Jehú. Probablemente muchos israelitas participaron en la aventura, ya que Israel y Fenicia mantenían estrechas relaciones, condenadas por los profetas porque desviaban a los israelitas hacia el dios Baal. En el año 654 los fenicios de Cartago ocuparon la isla de Eivissa y establecieron colonias en Mallorca. En Eivissa se han hallado restos arqueológicos en Sa Caleta y en la necrópolis de Can Partit, así como dos santuarios dedicados a Baal i Astarte en Illa Plana y en la cueva de Es Cuiram.

Sangre judia, against antisemitism

Jewish News, 2013

The first book is 'Jewish Blood', which is now in its fourth edition. It tells the story of Chris... more The first book is 'Jewish Blood', which is now in its fourth edition. It tells the story of Christian anti-Semitism, starting with the evangelicals going practically up to today. So the book was very successful, and I was asked to do a follow up, which is when I wrote the second book which details the history of the Spanish Jews who were sent into exile by the Catholic King and Queen. So the adventure of these Jews was very important because they influenced a complete change in European and even North American history." It was Pere's own personal bloodline and the baggage that it brought with it that set him on the journey to write the book.

Els poemes de Pere Bonnín editats a Alemanya / Pere Bonnín's poems published in Germany

Diari de Balears, 2011

Frankfurt am Main.-L'editorial Alpha Literatur Verlag, de Frankfurt am Main, especialitzada en ll... more Frankfurt am Main.-L'editorial Alpha Literatur Verlag, de Frankfurt am Main, especialitzada en llibres artístics, acaba d'editar en versió bilingüe català-alemany el llibre poemes Contra vent i corrent / Gegen Wind und Strömung del poeta i escriptor de Sa Pobla Pere Bonnín. Es tracta d'una edició de coŀlecionista que consta de 50 exemplars numerats i firmats, fets i cosits a mà, amb paper artesanal de Capellades i del Japó. L'exceŀlent traducció a l'alemany és del poeta i editor Ralph Günther Mohnnau, de qui Bonnín n'ha traduït l'obra poètica al català i al castellà, mentre que Wol Müller n'ha fet el disseny i la maquetació. Pere Bonnín va escriure els poemes a finals del anys setanta i principis dels vuitanta durant la seva estada com a delegat de l'Agencia EFE a Bonn, Viena i Nova York. De Viena estant, havia de viatjar sovint als països comunistes de l'Est d'Europa, com en són testimoni els poemes dedicats a Polònia i a Bulgària. No obstant, els més celebrats pels crítics literaris, com el professor Carlos Rojas, de la Universitat Emory d'Atlanta (EE.UU.), són els poemes d'amor, inclosos en el llibre sota l'epígraf "Foc al cor". Cinc poemes foren musicats pel professor Bernat Pomar i estrenats l'any 2004 a l'Església de Sant Antoniet de Palma per la contralt Eulàlia Salbanyà, acompanyada al piano per David Mohedano. Altres quatre foren musicats pel compositor i director d'orquestra Miquel Ortega i Pujol, i estrenats a Barcelona l'any 2007 per la soprano Aída Vera, acompanyada al piano per Efrem Garcia, en un concert que comptà amb la presència de mossèn Lluís Maria Xirinacs, entre altres personatges. Diari de Balears va incloure el 2006 a la Biblioteca d'Escriptors Mallorquins els poemes de Pere Bonnín Contra vent i corrent, publicats amb pròleg de l'editor i promotor Pere A. Serra i amb el dibuix que li féu José Caballero, el pintor de Cadis que iŀlustrava la revista Caballo verde para la poesía, els llibres dels poetes Federico García Lorca i Pablo Neruda, i dissenyava els decorats per la representació de les obres teatrals de García Lorca. La Fundació ACA va dedicar l'any 2007 a Pere Bonnín el CD número 13 de la coŀlecció Veu de Poeta, amb llibret traduït al castellà i a l'anglès. Pere Bonnín té publicat també un cicle de 7 poemes bíblics en quatre idiomes (català, alemany, castellà, anglès) sota el títol l'arrel de l'infinit / die wurzel der unendlichkeit / la raíz del infinito / the root of infinity, amb pròleg del que fou secretari d'Estat de Cultura, Luis Alberto de Cuenca, i amb iŀlustracions de la pintora de Manacor, Ana Mascaró. Aquest llibre fou presentat l'any 2008 a Toledo per l'ambaixador d'Israel a Espanya, Raphael Schutz. Pere Bonnín està preparant actualment l'edició d'un llibre de versos satírics amb iŀlustracions de diversos artistes titulat La Seu plena d'ous.